Per: Josep Lluís Burguera
D’un país situat a l’altre costat del mar des d’on es parla o escriu diem que és “d’ultramar”: el terme denota llunyania física i fins i tot mental: això pot aplicar-se als 71 salesians missioners repartits per al llarg del món, en tres continents i 32 nacions amb el comú denominador d’haver estat membres de la nostra inspectoria o, millor, d’alguna de les tres inspectories que van donar origen a l’actual “Maria Auxiliadora”.
Vuit d’ells ens expliquen què els va motivar un dia a deixar la seua pàtria i marxar a l’estranger, a les perifèries de l’evangeli (“Ad gentes”) i per a tota la vida (“Ad vitam”), per a lliurar-lo tot al Senyor i a les persones amb les quals es creuaren en el camí en altres terres, altres cultures i, en moltes ocasions, altres llengües. De les seues respostes es dedueix quanta veritat tenen les paraules del papa Francesc en la Evangelii Gaudium: “L’Esperit Sant infon la força per anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia, en veu alta i en tot temps i lloc, fins i tot a contra corrent”.
Alfredo Marzo
Aquest navarrés de Lodosa, va marxar a l’Índia fa 66 anys, amb vaixell, com els missioners del nostre imaginari de sotana blanca i barba florida. Arribat a Mumbai, va treballar sempre entre les tribus del nord-est de l’Índia, “ad paganos”, en el sentit literal de l’expressió. Avui, als seus 83 anys està al capdavant d’una parròquia que va començar de zero.
Què li va motivar un dia a ser missioner? “La figura carismàtica, salesiana de don José Luis Carreño. Ell era com un remolí que es porta per davant tot el que troba al seu pas. Em va portar també a mi fins a Madràs”. I des de llavors, “Sempre predicant, batejant, construint esglésies, escoles, dispensaris mèdics, vivint pobrament, ajudant els més pobres. Res ni ningú podrà llevar-me la satisfacció d’una vida plena i realitzada”.
Alfonso Francia
De Salamanca, però de cor andalús, periodista de raça, exdirector del Butlletí Salesià, fa 10 anys que va marxar a Lima, Perú; avui té 80 i vol seguir en la bretxa i no es posa data de caducitat. Li va motivar una inquietud des de xiquet: la vida i les històries missioneres. Ha recorregut quasi tota Amèrica impartint cursos i xarrades. Però malbarata entusiasme: “Als meus quasi 82 anys, amb quatre bypass, opte d’una manera més explícita per una vocació salesiana “en eixida” dels llocs, ideologies, esquemes mentals, organigrames, costums i rutines, i ” per les perifèries” amb una presència molt preferent pels quals no tenen pa, cultura, catequesi, i no tenen veu, ni tenen atencions mínimes…”
Justo Sanfrancisco
Alcoià, però uruguaià d’adopció, va creuar l’oceà en 1962, procedent del filosofat de Godelleta quan era inspector don José Carbonell. Amb 77 anys en l’actualitat, porta 57 en terres xarrües. Sempre dedicat a la pastoral col·legial, també col·labora en parròquies i capellanies.
La seua motivació missionera va nàixer, segons confessa: “Per l’ambient de la inspectoria; els missioners que venien i ens parlaven de les missions, quan anava al Col·legi Sant Vicent Ferrer d’Alcoi, i també el propi ambient del noviciat”. Entén que el seu treball com a missioner és “el de tot sacerdot salesià: treballar pel bé dels joves en l’evangelització”.
Manolo Jiménez
Nacido hace 59 años en Tarifa, Cádiz, salió de la inspectoría habiendo sido maestro de novicios. Conoce más de diez países de África y allí ha ocupado todos los cargos y responsabilidades, incluida la de inspector, que desempeña de nuevo en la actualidad, fue también director de la Casa Generalicia, en Roma. Confiesa que no ha perdido sus raíces ni su conexión con nuestra inspectoría. Sobre sus motivaciones más profundas manifiesta: “Entiendo y vivo mi vocación misionera como una colaboración con Dios para vivir el amor allá donde Él me envía, sin límites geográficos. Yo no pedí venir a África, sino allá donde las necesidades de la misión fuesen más acuciantes. Desde 1996 vivo y trabajo en África, y bien contento de esta experiencia”.
Juan Carlos Macías
Als seus 43 anys i cordovés de naixement, va marxar fa només un any a exercir el seu ministeri sacerdotal i la seua vocació salesiana a Santa Cruz de la Sierra, Bolívia. És director d’un centre d’orientació i tractament per a adolescents i s’està iniciant en el treball de carrer. “En aquests moments, puc dir que aquesta experiència m’ha ajudat a reafirmar completament la meua opció vocacional pels joves més pobres i abandonats, a prendre més consciència i pertinença al món salesià i viure la meua vocació salesiana més disponible a la voluntat de Déu, que no m’ha deixat”. I sentència: “L’experiència més fundant ha estat trobar-me cara a cara amb la realitat dels xics i xiques del carrer”.
Xec Marqués
Nascut fa 55 anys a Ciutadella de Menorca, Xec en porta ja 25 en missions: ha estat a Costa d’Ivori, República Democràtica del Congo, Togo, Benín, Guinea Conakry i actualment en Tambacounda, el Senegal, on exerceix d’ecònom de l’obra (parròquia, centre de formació professional i Centre de Joves), vicari parroquial i animador de la pastoral.
Aquell xiquet que va quedar fascinat per Àfrica gràcies a les històries de missioners que publicava la revista “Mundo Negro”, va anar descobrint a Jesús i a Don Bosco i, alhora, la seua vocació missionera: “Ser missioner és estar a la disposició de la inspectoria preferentment per a les obres on el caràcter missioner de la vocació salesiana és sol·licitat com a motivació forta”. Amb motiu de les seues noces de plata com a missioner, es va posar en actitud de discerniment: tornar al seu inspectoria d’origen, oferir-se al Rector Major o seguir a la disposició de la inspectoria d’Àfrica Occidental francòfona: “Vaig prendre aquesta última opció tot reforçant l’actitud de disponibilitat i obert al que l’Esperit diga”.
Alfredo Roca
Català de Pallejà, Barcelona; ha estat un molt recordat formador de salesians a Sentmenat i Martí Codolar i, posteriorment, inspector de Barcelona. En 1987 va marxar de la Ciutat Comtal cap a Etiòpia per a complir els seus somnis juvenils de ser missioner. Als seus 85 anys, forma part de la comunitat de Adigrat, que és casa de formació, on, a més de ser formador, és administrador i encarregat de l’obra social.
Sent la seua vocació missionera com un servei amb cor salesià als joves i no tan joves més pobres, atenent les seues necessitats més bàsiques amb l’ajuda dels benfactors, especialment a través “d’apadrinaments a distància”. Alfred està convençut que la seua vocació és “la resposta a una crida que ve de dalt”.
Miguel Ángel Olaverri
És de Pamplona, però exerceix com a ciutadà universal especialitzat en Àfrica. Acabat d’ordenar sacerdot a Barcelona, en 1976 va partir per a Gabon, la seua primera destinació. Més tard ha estat a Congo Brazzaville, Centroàfrica, Txad, Camerun, Guinea Equatorial i en l’actualitat resideix en Pointe Noire, Congo, on des de fa vuit anys està al capdavant de la diòcesi, primer com a administrador apostòlic i des de fa sis anys com a bisbe.
Miguel Ángel mai ha perdut contacte amb el seu estimada Navarra i amb l’antiga inspectoria de València: però el seu cor ja batega per sempre com a africà.
“Entenc el meu ésser missioner com un estar al servei dels més pobres i ara, com a bisbe, en la cura dels meus sacerdots i de les vocacions que van proposant-se, segons els testimoniatges de vida que van veient”, afirma.
I expressa aquest desig: “Voldria animar a tot jove que senta en la seua vida les ànsies de servir el Crist més de prop, a fer-ho amb generositat com a laics o seglars compromesos per un temps en la missió o com a sacerdots sabent que a tot arreu, l’exemple que acabem de viure amb el martiri del nostre germà César Fernández, assassinat en Burkina, és un estímul per a les nostres vides entregades a Crist per amor dels més pobres. Crec que l’oració per la missió de l’Església és quelcom que ens hauria de moure a tots cada dia com a signe d’amor a Crist i a l’Església”.
