“Ells, cridant amb tota la força, es van tapar les orelles i s’abraonaren tots alhora contra ell,  el tragueren fora de la ciutat i començaren a apedregar-lo. Els testimonis havien deixat els seus mantells als peus d’un jove que es deia Saule.  Mentre l’apedregaven, Esteve pregava dient: «Jesús, Senyor, rep el meu esperit!»” (Fets 7, 57-59)

En aquest temps de Pasqua, en el qual estem llegint la vida de les primeres comunitats cristianes, amb les seves dificultats i les seves primeres persecucions sofertes, em venia al cap, llegint la història d’Esteve, una imatge que ha estat portada en nombrosos mitjans de comunicació el passat 28 de febrer: la monja Ann Rose Nu Tawng, de 45 anys, agenollada a la ciutat de Myitkyina, al nord de Myanmar, davant de diversos policies per protegir uns nens i residents. «Si realment necessiteu matar, millor dispareu-me a mi, si us plau, donaré la meva vida», els va dir la monja a les forces de seguretat.

Entre la vida d’Esteve, el primer protomàrtir, i la d’aquesta Ann Rose, més de vint segles després, trobem una història ininterrompuda de sang vessada de tants cristians arreu del món i en totes les èpoques per donar testimoni de la pròpia fe i defensar els més desfavorits. Les seves vides, els seus exemples, són una crida a plantejar-nos la coherència i la radicalitat amb què vivim la nostra opció cristiana. El seguiment de Jesús està molt lluny de ser un bonic conte de princeses i cavallers amb final feliç. No podem cantar Al·leluia en aquest temps i oblidar que el Ressuscitat és el mateix que el qui va ser crucificat; no podem viure com ressuscitats sense acceptar la crida del Senyor a anunciar-lo amb la nostra vida, encara que això ens posi a vegades -com a Esteve- als peus d’altres Saules. Bona Pasqua!