Josan Montull, director de Salesians Huesca
PAÍS: Alemania (2018)
DIRECTOR: Lars Kraume
MÚSICA: Christoph Kaiser, Julian Maas
FOTOGRAFiA: Jens Harant
REPARTIMENT: Jonas Dassler, Judith Engel, Tom Gramenz, Michael Gwisdek, Max Hopp,Rolf Kanies
En 1956 Hongria visqué un episodi revolucionari per alliberar-se de l’antiga Unió Soviètica. Aquesta “primavera de Praga” pretenia viure un socialisme més tebi i més humanitari que el que s’estava imposant en els països de l’eix soviètic. L’aventura va acabar amb la invasió dels tancs russos que tornaren a instaurar la dictadura acabant violentament amb la il·lusió d’un poble esperançat. Faltaven aleshores només cinc anys per a la construcció del mur de Berlín.
Més enllà d’Hongria, en l’Alemanya de l’Est, un grup de joves estudiants s’assabenta clandestinament de l’esperança que sorgia a Hongria i de la repressió soviètica. Sentint admiració per la gesta del poble hongarès i una profunda indignació contra la repressió de la URSS, els estudiants decideixen mostrar la seva solidaritat amb les víctimes i fan un minut de silenci durant les classes.
L’episodi, que bé podria ser insignificant i fins i tot anecdòtic, és considerat com antirevolucionari per la direcció del Centre i, al principi, desferma tota la sospita del professorat i després l’ira de l’Administració comunista contra aquells nois i noies que de cop i volta veuen amenaçada la seva vida i la de les seves famílies per expressar lliurement la seva solidaritat.
La pel·lícula, inspirada en un fet històric, es converteix en una lliçó tan dura com bella dels mecanismes que desfermen els totalitarismes per acabar amb qualsevol pensament de signe crític.
Allò que comença semblant un correcte melodrama juvenil es converteix en una paràbola contundent i pedagògica que va desgranant els mecanismes de les dictadures per a controlar, des de la por, la vida de les persones.
Així, als joves se’ls demana la delació, s’intenta dividir-los amb falses acusacions, l’Administració no dubta en amenaçar-los amb la impossibilitat d’acabar els seus estudis, les famílies es veuen obligades a prendre partit i remouen un passat obscur i sanguinari dominat per la por; tampoc falten les notícies falses, la persecució de les conviccions religioses, la tortura psicològica i fins i tot la presó per a homosexuals i dissidents.
Els joves, per part seva, viuen com a grans valors la fidelitat entre ells, l’amistat, l’aspiració de la veritat i el somni de la llibertat. La seva conducta és tan coherent i valenta que posa al descobert com els adults s’han sotmès i han acotat el cap pel terror; els qui argumenten com van lluitar contra el nazisme han acabat assimilant els seus sistemes de repressió.
El director Lars Kraume, que ja havia rodat un altre film polític, “El cas de Fritz Bauer” aconsegueix amb “La revolució silenciosa” una obra interessant, amb una reconstrucció històrica i ambiental meritòria, dotada d’un ritme que va avançant amb intensitat al llarg del metratge i amb una interpretació coral més que correcta.
“La revolució silenciosa” es converteix així en una crida a la tolerància i a la llibertat i en un bell i esperançador cant a l’amistat i la grandesa dels joves quan aspiren a un món millor.
