José Miguel Núñez, director de la CP Bartolomé Blanco.

Explica el fidel secretari Viglietti en la seva crònica que el 16 d’agost de 1886 Don Durando, prefecte de la Congregació, va entrar a l’habitació de Don Bosco i va agafar tots els diners de què Don Bosco disposava en aquell moment per poder fer front a pagaments imperiosos de la casa.

Tot just va sortir de l’habitació, va entrar una persona que s’esperava per veure Don Bosco. Aquest es va sentir sorprès en escoltar de Don Bosco:

– Perdoni si l’he fet esperar. Ha vingut el prefecte de la Congregació i s’ha emportat tots els diners que tenia… i aquí ha quedat el pobre Don Bosco sense un cèntim …

– Però Don Bosco … i si en aquest moment vostè tingués urgent necessitat d’una suma, com ho faria?

– Oh, la Providència !, va dir Don Bosco.

– Providència, providència… està bé… va exclamar aquell senyor. Però ara està sense diners i si tingués necessitat no disposaria de res.

Explica Viglietti que Don Bosco el va mirar amb calma; somrient i amb una mirada “inspirada” li va dir a aquell senyor que anés al rebedor i que allí trobaria una persona que portava un donatiu per a Don Bosco.

– Com diu? De veritat? I qui li ho ha dit?

– Ningú m’ho ha dit … Jo ho sé i ho sap Maria Auxiliadora. Vagi, vagi a veure.

Es va acostar al rebedor i, en efecte, allà hi havia un senyor a qui li va preguntar:

– ¿Ve vostè a veure Don Bosco?

– En efecte… vinc a lliurar un donatiu a Don Bosco.

Tots es van quedar de pedra. La Providència. Sempre la Providència. La que mai va abandonar Don Bosco i la que sempre va sortir al pas de les seves necessitats per molt urgents que aquestes fossin. Don Bosco ho sabia i hi confiava.