Josán Montull, director de Salesians Huesca
PAIS: Itàlia, Suïssa, França, Alemanya (2018)
GÉNERE: Documental
DIRECTOR: Wim Wenders
GUIÓ: Wim Wenders
Resulta sorprenent que la figura del papa Francesc haja sigut portada al cinema en diverses ocasions. Des d’una pel·lícula argumental passant per una sèrie televisiva fins i tot un film d’animació, els cinc anys de pontificat del papa cinematogràficament estan donant molt de si. És tal la força carismàtica del papa actual que són molts els artistes i intel·lectuals que, creients o no, s’han fixat en ell.
El prestigiós director alemany Wim Wenders s’ha atrevit a acollir una petició feta pel Vaticà i ha rodat un documental apassionant.
Wenders va destacar en el seu moment per films de ficció absolutament extraordinaris com “Paris, Texas” o “Tan lluny, tan a prop”; es va convertir per a molts en un director de culte capaç de retratar les passions humanes des de la interioritat amb una força colpidora. Últimament s’ha decantat pel documental i ha rodat obres tan interessants com “Pina” o “La sal de la terra”.
En “El papa Francesc, un home de paraula”, el prestigiós director parteix d’una entrevista al sant Pare en què aquest parla, amb senzillesa i sense embuts, de tot. Des de la defensa de la Terra, als problemes de la cúria eclesiàstica, passant per l’ignominiós tràfic d’armes, la cultura del descarte, la família la joventut…Francesc no eludeix cap tema per més que espinós que siga; així, càrrega amb una duresa extraordinària contra el “carrerisme” a l’Església i contra la pederastia d’alguns sacerdots i s’emociona quan parla dels malalts.
L’entrevista està hàbilment esguitada en un muntatge excel·lent amb imatges rodades en els diversos ambient i països en els quals s’ha mogut el papa: suburbis, la seu de les Nacions Unides, les faveles del Brasil, presons de menors, mesquites, Jerusalem, Palestina, Austwich, Filipines, la República Centreafricana, l’illa de Lesbos…D’altra banda Francesc es troba amb intel·lectuals (Stephen Hopkins), polítics (Obama, Trump, Putin, Mújica, …) malalts, presos, xiquets, religioses, refugiats…i en tots els ambients té una paraula convidant a l’esperança i a la pau.
Insisteix el director a relacionar el pontificat de Francesc amb la missió de Sant Francesc d’Assís, sant del qual el papa va prendre el seu nom pontifici. Aquesta vocació de restauració de l’Església del sant la viu el papa en el seu ministeri.
En la pel·lícula hi ha poques celebracions religioses (vàries, això sí, ecumèniques) però molts gestos de misericòrdia que avalen les paraules de l’entrevista. Crida l’atenció aquest papa que parla poc de litúrgia i de sagraments però que no obstant això no deixa de parlar de l’amor i dels problemes socials del nostre temps.
Si en els evangelis les paraules i els gestos de Jesús van a l’una, en la vida del Papa s’aprecia a un gran seguidor de Jesús, els seus gestos no fan més que subratllar la validesa de les seues paraules i les seues paraules adquireixen rellevància per la qualitat humana dels seus gestos. Entre paraules i gestos hi ha una extraordinària coherència.
Wenders ha fet un documental emocionant, profund i bell. La figura de Francisco queda engegantida en aquesta pel·lícula dotada d’un muntatge excel·lent; una pel·lícula que convida a descobrir a un home bo, un líder espiritual i religiós, un filòsof, un servidor de l’evangeli…un home, en fi, de paraula.
