Rubén Ponce, sdb.

El dia 8 de setembre, a Genzano di Roma (Itàlia), vaig concloure el meu any de noviciat; ¿de quina manera ?, dient “Sí” a Déu per servir-lo en els joves més pobres com a Salesià de Don Bosco. Semblava mentida que, després de dos anys des que tota aquesta aventura va començar, pogués dir que era, per fi, salesià.

La celebració va ser emocionant, intensa i profunda de principi a fi. Veure tots els meus companys, abans de començar, emocionats pel pas que estaven fent, m’omplia el cor d’alegria. Després de compartir tant, havia arribat el moment que havíem somiat. Crec que no oblidaré mai les paraules que ens va dedicar Don Stefano Martoglio, Regional de la Regió Mediterrània, i l’abraçada que ens va fer just després de professar com a salesians, com a signe que ens acollia en la gran Família Salesiana, en la Societat de Sant Francesc de Sales. ¿I què va passar després de l’Eucaristia? La festa va esclatar, encara m’emociono en pensar en les felicitacions i els agraïments de tantes persones (animadors, cooperadors, antics alumnes, amics …) amb qui he compartit tantes coses i que valoraven la meva entrega a Déu com un gran do per a tothom. Increïble! I després de la festa? La línia de sortida per a una vida que em vol veure essent, pas a pas, i amb l’ajuda dels meus germans i de tota la Família Salesiana, signe i portador de l’Amor de Déu als joves. Som-hi!