A César, el meu germà salesià, el van matar

Ja era heroi, tot i que no l’haguessin matat de tres trets els enemics de Déu, i dels homes. César fou dels primers (1982) que van sembrar la llavor de la fe, en clau salesiana, en una part d’Àfrica. La llavor fou bona, regada amb molta suor, alguna llàgrima i tota llur sang. Però la collita és esplèndida.

El tragueren del cotxe juntament amb altres dos salesians i en el boscatge el crivellaren. ¿Els altres dos salesians sentiren els trets i cregueren que serien els següents? No en tinc dades, però segur que estarien disposats. Aquesta actitud és la meravellosa realitat de l’Església, de milers i milers de cristians de totes les cultures i llocs -sacerdots, religiosos, catequistes o cristians “del carrer”-, que estan disposats a donar llur vida, llur sang i energies, per estendre el regne d’amor sobre la terra. Només els cal una bala i qui premi el gallet, algú dels qui acumulen tant d’odi … Serien milers i milers els qui regarien amb llur sang la terra que conreen amb tant d’heroisme.

Com estem tan informats sobre la maldat i crueltat del cor humà i de tants pecats, i tan poc informats de les heroïcitats de molts, cristians i no cristians?

Els qui ens tractem amb tanta gent meravellosa, ens enutgem, no només davant dels criminals, delinqüents i “desentesos” dels problemes del món, sinó també perquè ens empassem tantes notícies de maldats, ens acostumem al triomf aparent del mal i vivim como anestesiats o porucs, refugiats en les nostres ignoràncies i covardies, en els nostres temples tan “acollidors”, i en els nostres grups “tebis”, autèntics dormidors, peixeres on ens movem fent mil piruetes “religioses”, atractives per acolorides, en què entretenim, ens entretenim, i on morim sense alimentar en res, amb res, els més necessitats de tot. Ai!, les nostres espiritualitats sense esperit, sense ànima, sense el foc pentecostal que voler fer-nos saltar cap a les perifèries dels germans sense pa, sense cultura, sense medicines, sense fe, sense veu … “Caín, Caín, què n’has fet del teu germà?”

Hi ha delinqüents perquè destrueixen vides i omplen de creus els nostres carrers, i n’hi ha perquè omplen el seu cos i carrer de creus, però no destrueixen les creus de tants germans.

És una constatació i una lamentació molt universals, que ja expressava el poeta espanyol: “En temps de les nacions bàrbares, penjaven els lladres de les creus, però ara en el segle de les llums, del coll del lladre pengen les creus”.

Glòria als nostres herois, a tants César, fets a imatge i semblança d’aquest Déu, que crea homes amb tanta humanitat, y que donen llur vida, cruenta o incruenta, per amor!

César era el meu germà de la Inspectoria Sevilla. Ens vam trobar diverses vegades en el meu poble de Salamanca, on vivien familiars seus; ens vam trobar a Madrid i a Àfrica on ell sembrà llur vida. El seu rostre, les seves paraules, les paraules totes dels altres, parlaven unànimement de llur qualitat humana, del seu estil salesià, de les seves opcions sempre en sortida cap a les perifèries.

No sabem si li van prendre la vida per ser sacerdot, religiós o per la seva fe, sí sabem que perdé, o millor dit, donà llur vida per la fe i l’amor; sens dubte per això se’n anà a l’Àfrica. Allí, el pecat criminal de sang, li avançà la VIDA i la felicitat. “Oh feliç pecat”, cantem en la Litúrgia de la Nit de Pasqua…

Segur que, des del cel, ens portarà més vocacions i les formarà millor fins i tot que quan va ésser Pare Mestre tants anys allà a Togo. Els seus novicis d’aleshores, no veuran ara la coherència dels seus ensenyaments? “Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics”, va dir Crist. I jo em permeto afegir: “estima més qui dona la seva vida àdhuc pels seus enemics”.

Gràcies, César, i prega per nosaltres.