Encara que al febrer de 1882 el cardenal fra Joaquín Lluch, arquebisbe de Sevilla, va prendre possessió de l’antic Convent Trinitari Calzado no va ser fins al juliol de 1892 quan els salesians van prendre possessió del mateix, obrint el seu oratori festiu. Definitivament van instal·lar la seva comunitat i les seves escoles professionals el 4 de gener de 1893, sent cardenal de Sevilla don Benito Sanz i Forés.
Francisco Atzeni i el jove clergue, quart successor de Don Bosco, Pedro Ricaldone, entre d’altres, des de la primera casa salesiana d’Espanya, la Casa Mare d’Utrera, van decidir obrir les portes de la primera casa salesiana de la capital sevillana.
Era el 24 de juliol de 1892, sota una calor asfixiant i en una zona on els nois campaven a gust organitzats en bandes que sembraven el terror entre propis i estranys. Va néixer llavors l’Oratori Festiu de la Trinidad, amb la presència de Matías Buil i els joves salesians Juan Domínguez i Pedro Ricaldone vist a l’època com la fidel imatge de Don Bosco a Sevilla. Aquest va deixar per escrit que al principi, «només un d’aquells joves esvalotadors va venir després de la meva crida», però al cap de la mitja hora d’obrir les portes per primera vegada i gràcies a les medalletes brillants de Maria Auxiliadora, la desconfiança i la por es van convertit en alegria, jocs i educació. En mitja hora ja n’eren 37 i en acabar l’any, més d’un centenar.
La infanta María Luisa Fernanda de Borbón, entre altres personalitats de l’època, veien necessari «apropar les escoles professionals que la jove congregació dels Salesians de Don Bosco (SDB) ja havien desenvolupat a Itàlia, França o Argentina». La mateixa infanta, va arreglar, va netejar i preparar l’antic convent de la Trinidad «perquè els salesians per fi s’instal·lessin a la ciutat. La duquessa de Montpensier va parlar llavors amb l’arquebisbe de Sevilla, Sanz i Forés, perquè acceptés un bescanvi que seria clau per al desenvolupament social de la zona: la mateixa cedia el seu Palau de San Telmo perquè el seminari que es trobava al convent quedés expedit per als salesians, en una mena de bescanvi que des de Palau no van veure amb mals ulls.
La zona de la Trinidad, Ronda Histórica i Puerta del Sol tenia una població molt pobra, amb taxes d’analfabetisme molt elevades i amb una infància i joventut desateses; i “en el cas concret dels joves, agrupats en bandes organitzades, que dia sí i dia també, trencaven els fanals de gas dels carrers, o es ficaven en baralles i altercats amb bandes d’altres barris com la Macarena o Puerta Osario” . Van acabar signant un «armistici» entre bandes de carrer en una oració posant als peus d’un quadre de Maria Auxiliadora navalles, pals, i altres armes amb què sembraven el terror a la zona». És el que es va fer anomenar la «Pira de los Honderos».
La Infanta María Luisa, benefactora d’aquests primers mesos com a presència salesiana, i impressionada pel canvi d’actitud dels joves ja treballats per Pedro Ricaldone, no va trigar a enviar-los mobles i roba de primera necessitat. Aquest vincle no es perdrà mai.
Pedro Ricaldone va ser potser la figura més important d’aquests primers passos. Don Pedro, com era conegut a la ciutat, va ser un enamorat de la persona de Don Bosco i de la seva manera d’actuar. Se n’afirma que era una persona molt creativa, organitzada de ment, amb iniciativa, amb gran sentit de l’humor. No es feia petit davant les adversitats econòmiques, es va enamorar de Sevilla molt ràpid i va deixar una empremta inesborrable. Posteriorment, la primera impremta dels tallers dels Salesians de la Santísima Trinidad, va publicar la història de les Santes Justa i Rufina, doncs sota l’actual basílica es troben les Sagrades Presons on van estar tancades. I, bella i sincera, l’amistat íntima i l’afecte mutu que tenia el fundador de El Correo de Andalucía, el Beat Marcelo Spínola, benefactor, cooperador salesià i enamorat de l’obra de Don Bosco.
Aquella història comença a forjar també la devoció a una de les talles més venerades a la ciutat, la de Maria Auxiliadora, arribada el maig de 1895 de la Casa de Sarrià. La mateixa missió salesiana, que tendeix la necessitat d’atendre el temps de lleure, però que observa que hi ha una necessitat de formació humana, cristiana, tècnica i professional per forjar el futur de joves que es trobaven en absoluta pobresa, fa que el poble vegi a el títol d’Auxiliadora, una utopia feta realitat. El concepte d’Auxili és visible, palpable en allò material, en allò humà i en allò laboral. La gent veu fets i tallers: oratori, fusteria, sastreria, sabateria, serralleria, tipografia, enquadernació, tres bandes de música (interns, paletes i externs), classes nocturnes d’alfabetització per a obrers…
