Sor Maite Arabolaza, FMA
La meva vocació missionera és una aventura d’Amor. Des que era petita vaig estar apassionada per les missions i missioners que arribaven a la parròquia o al col·legi per compartir la seva vocació. Pensava que per ser missionera havies de tenir molta força, molta fe, ser algú especial. Algunes vegades fins i tot pensava que els missioners podien patir perills.
Des de jove vaig aprendre a descobrir que Déu tenia un projecte diferent. Em cridava a ser una dona de Déu lliurada als joves dins de la família salesiana, i vaig entrar com a FMA. A mesura que avançaven els anys, la inquietud missionera sempre estava present.
L’any 2006, en la nostra inspectoria, es va rellançar a nivell d’ONG VidesSur el voluntariat internacional enviant dues expedicions missioneres a Amèrica, una a l’Uruguai i una altra a l’Argentina. Moltes FMA van escriure una carta per demanar participar en aquesta expedició. Jo vaig escriure amb la certesa de no ser escollida. Entre tantes germanes, com m’havia de tocar a mi! En el fons del meu cor sabia que en aquell moment Déu tenia una Paraula en la meva vida i tenia por de no saber respondre. I… vaig ser escollida per participar en l’expedició d’Argentina. I… certament que Déu m’hi estava esperant. Aquell estiu vaig descobrir que per ser missionera no es necessita ser una persona especial, sinó una persona que confia plenament en la voluntat del Pare.
Després vaig escriure una carta a Mare Yvone (la nostra Superiora General) oferint-me per anar a qualsevol lloc del món on em necessitessin. Vaig estar un any a Roma preparant-me i allà em van donar el meu destí: ANGOLA. Un país desconegut per a mi, però que sabia que era el lloc que Déu va pensar per a mi. Vaig arribar a aquesta terra el 18 de febrer de 2013. Primer a Lwena (zona interior); després, Benguela, lloc de costa; i ara a Calulo, lloc de camps, conreus i muntanyes.
Puc dir que em sento en les mans de Déu. Treballar amb els pobres és tota una benedicció. Estic ara en una escola rural, enmig de llogarets perduts en el camp. Aquí tenim 300 alumnes de 5 a 20 anys. És un lloc on hem de lluitar contra la injustícia del ric que es menja el pobre, on els nens moren per cucs, o diarrea per no tenir possibilitat de metge o de medicaments. On la dona treballa, i carrega grans quantitats de pes al cap, per sustentar la família sense saber llegir ni col·locar una X en el lloc del seu nom.
