Va estudiar el grau de magisteri amb especialitat en educació musical. Després de concloure els seus estudis va començar a treballar, i just quan l’anaven a deixar fixa en el col·legi, va prendre la decisió de ser salesiana.
Recorda una anècdota molt simpàtica de nena: hi havia al seu col·le una salesiana que era molt baixeta, i en arribar un dia de l’escola a casa li va dir a la mare: “mama, si no creixo i em quedo baixeta com Sor Vitore, seré salesiana”. Avui ha crescut molt, físicament i com a persona, i és salesiana, opció de vida que la fa molt feliç.
ViS: Sara, ¿on et trobes i què fas en aquests moments?
S: Ara mateix m’estic a Jerez (Cadis), a la Casa de les FMA de Sant Joan Bosco. Estic fent classes. Soc tutora de 1r EPO; i també sóc la coordinadora de pastoral de la casa
ViS: ¿Com va sorgir la teva vocació? ¿Com vas descobrir que Déu et cridava a ser Filla de Maria Auxiliadora?
S: Déu parla a través de la història, es fa present en la vida de cada un de nosaltres. En el meu cas, tres van ser els contextos que em van ajudar a descobrir la meva vocació: la meva família, on em va ser transmesa la fe; el meu col·legi (les Salesianes de Valverde del Camino), on vaig conèixer el carisma salesià, salesianes i educadors que lliuraven el seu temps, la seva vida, per cada un de nosaltres; i el meu treball, vaig començar com a mestra en el meu col·legi, on vaig ser alumna, aquest era el meu somni i es va fer realitat, i estant amb els nens i amb el grup de joves a la parròquia, va tornar a mi amb força aquest desig de ser salesiana.
Jo era molt tímida i em costava expressar el que estava sentint. I ¿què estava sentint? doncs… sentia que acompanyar nens i joves en el seu procés de creixement era una cosa meravellosa. Així que vaig descobrir que dedicar la vida a anunciar Crist seguint els passos de Don Bosco i Mare Mazzarello, mereixia immensament la pena.
Un dia una salesiana em va preguntar al pati de l’escola: “¿has pensat alguna vegada ser Filla de Maria Auxiliadora?”. Aquesta pregunta va ser decisiva, perquè em va ajudar a expressar el que portava dins.
ViS: ¿Quin paper ha jugat la teva família en la teva decisió vocacional?
S: Si la meva família no m’hagués transmès la fe, segurament jo no hauria descobert la meva vocació. Dono gràcies a Déu per la meva família, que, a més de desitjar una educació cristiana per a mi i els meus germans, em van portar a l’escola de les salesianes. Els meus pares estan contents per la meva vocació, i m’acompanyen i resen perquè jo pugui viure.
ViS: ¿Com van reaccionar els teus pares quan els vas comunicar que volies ser salesiana? ¿I els teus amics?
S: Els meus pares, molt bé; em van dir que si jo veia que aquesta era la voluntat de Déu, que seguís endavant, perquè ells serien feliços de tenir una filla salesiana i em van donar la benedicció.
Els meus amics, molt bé també. Alguns es van sorprendre, altres van pensar que els anava a comunicar que tenia promès. Recordo una amiga que em va dir que no li agradava, però després va venir a dir-me que la perdonés, que estava sent egoista, que s’alegrava i que en realitat li agradava tenir una amiga monja.
Vis: ¿Quina opinió tens dels joves actuals?
S: Crec que els joves avui tenen una gran set de Déu, encara que no en siguin molt conscients. Tenen gran sensibilitat pel tema social, per la justícia, per la veritat… en definitiva, pels valors del Regne. I és la nostra tasca acompanyar-los en aquest procés, i portar-los a Déu.
Vis: ¿Què ha aportat a la teva persona i al teu ser dona la consagració religiosa?
S: La consagració religiosa m’ha ajudat a aprofundir en la maternitat espiritual a la qual som cridades. La veritat és que és una cosa molt bonica això de viure per i per a Déu.
Vis: ¿Què és el que més admires de Don Bosco i de Maria Mazzarello?
S: Tant de Don Bosco com de Mare Mazzarello admiro la capacitat que tenien de adaptar-se als temps, de creure en els joves, la confiança total que tenien en Déu, l’alegria i la passió que posaven en tot el que feien.
Vis: ¿Què li diries a un jove que estigués pensant la seva vocació?
S: Que no es deixi portar per la por, sinó pel cor, i que val la pena arriscar-se. Que Déu està decidit que siguem feliços.
