Pablo va néixer a la bonica ciutat de Còrdova, l’any de traspàs de 1984, en el si d’una família de sanitaris. El seu pare és metge i la seva mare infermera. Al poc temps de néixer, la seva família es va traslladar a Sevilla. És el més petit de quatre germans. Tots homes. Va entrar al Col·legi Claret on va fer l’Educació Primària, l’ESO i el Batxillerat. Guarda d’aquests anys un gran record i moltes inoblidables experiències. És Llicenciat en Medicina. Va confirmar la seva vocació a través d’una experiència de voluntariat a Mèxic.

Actualment és el director del Servei d’Assistència Religiosa de la Universitat de Sevilla. Se sent feliç sent sacerdot i treballant amb la tasca que en aquests moments el bisbe li ha encomanat.

ViS: Pablo, ¿quants anys portes com a sacerdot i com et trobes?

P: Vaig ser ordenat fa 6 anys i em trobo molt agraït a Déu per haver-me cridat a aquesta vocació, i feliç.

ViS: ¿Com va ser això de canviar la medicina pel sacerdoci? 

P: Jo ja em plantejava el sacerdoci des de petit, però les pors, els dubtes, el que m’oferia el món (i el consell dels meus pares en el sentit que primer estudiés una carrera)… van fer que a la fi em decidís per la Medicina, que em venia de casta. Va ser durant la carrera, aprofundint en la meva fe en un grup juvenil franciscà i, sobretot, gràcies a la invitació d’una claretiana de viure una experiència a Mèxic l’estiu del MIR (quan un acaba la carrera de medicina ha d’estudiar aquest examen per escollir especialitat), el que em va fer descobrir la grandesa de viure parlant amb Déu i parlant de Déu, de compartir els moments més importants de la vida dels altres, aquells que el Senyor pel ministeri rebut s’ha convertit en la teva família (casaments, batejos, comunions, malalties, defuncions, problemes, alegries…), i que en el món hi havia molta fam de Déu, més que d’altres coses que ens poden semblar més fonamentals.

ViS: ¿Com van rebre els teu pares i els teus germans la notícia del teu ingrés en el seminari?

P: La meva mare i els meus germans la van rebre bé. El meu pare, no. Vinc d’una família de metges: el meu avi, els meus oncles, els meus cosins, el meu pare… I l’únic dels germans que ha estudiat medicina sóc jo, el petit. Era l’”elegit” per continuar la saga familiar. Durant els dos primers anys de seminari s’hi va oposar fermament, però després, a poc a poc, em veia alegre, feliç, i ara està molt orgullós de tenir un fill sacerdot.

ViS: ¿Has tingut alguna dificultat en el teu procés vocacional? ¿Com l’has anat superant?

P: Al principi hi són els típics dubtes: ¿es pot ser feliç sense casar-se i tenir fills? ¿Seran molt “rarets” els seminaristes i tallats tots pel mateix patró? I quan per fi vaig començar a anar al seminari, vaig trobar nois, cadascun amb la seva història d’amor personal amb Déu, però enamorats i plens de ganes de lliurar-se per complet. També al principi es troben a faltar les quedades amb els amics perquè vius intern, però amb bona voluntat es conserven i s’enforteixen aquestes amistats.

Ara, en la meva vida sacerdotal, de vegades l’absència de fruits visibles o dels que a nosaltres ens agradaria collir, pot descoratjar… Però el Senyor sempre té la Paraula oportuna (el gra de mostassa, la invitació a remar mar endins, o la súplica del pare a Jesús: “Crec, Senyor, però augmenta la meva fe”). Fonamentalment les supero per mitjà de l’oració i de la direcció espiritual.

ViS: ¿Què ha aportat el ministeri sacerdotal a la teva persona?

P: Plenitud. 

ViS: ¿Com veus tu els joves avui?

P: Per descomptat, hi ha de tot. Als que vénen pel SARUS i a les activitats de la Pastoral Universitària, els veig en recerca, idealistes, valents i amb moltes ganes de fonamentar bé la fe, perquè són conscients que el món els exigeix donar-ne raons, i s’esforcen per ser coherents, perquè tenen plena consciència que el testimoni és un dels pilars més potents avui dia per evangelitzar.

ViS: ¿Coneixes algun noia o noia que s’està plantejant la vocació? ¿Què li diries?

P: Plantejar-se la crida que Déu ens fa a cadascú, sigui al matrimoni, a la vida religiosa o sacerdotal, o a algun altre estat de vida, és una cosa molt important. Per això, li recomanaria que ho parlés amb un acompanyant espiritual, una persona amb gran experiència de Déu amb qui confiar i que l’ajudés a comprendre el que el Senyor vol de cadascú. També el convidaria a afrontar-ho amb il·lusió, amb molta honestedat, i sobretot amb confiança, però sempre des de la pregària. Ens han dit que Déu és Pare… i és que és veritat! I com a Pare que ens estima, ens pren seriosament, no va a marejar-nos (encara que algú opini el contrari), sinó que es pren seriosament les nostres vides perquè no les visquem amb mediocritat. Per això, ja que ens coneix tan bé, li recomanaria no tenir por a fer el salt de la fe i, com Maria, dir “faci’s en mi…”.