Manuel va néixer a la vila de Madrid, l’any 1980. Fill únic. Va perdre els seus pares sent jove. Aquesta experiència va marcar el seu cor, encara que va trobar en els seus amics una veritable família, que l’acompanya des de fa més de 20 anys.
Va estudiar als Salesians d’Atocha, per posteriorment llicenciar-se en enginyeria industrial. Li agrada llegir, passejar per Madrid, la poesia i el teatre. Després d’anys de buscar com viure la fe, un recés amb els monjos benedictins i una experiència de voluntariat missioner a la República Dominicana, van ser claus per a plantejar-se la possibilitat de ser religiós.
Va fer el noviciat a Granada, professant com a salesià el 16 d’agost de 2012. I la professió perpètua, a l’any 2018. Després de concloure la seva formació inicial va marxar a Filipines-Malàisia.
Se sent content de ser salesià. Creu que l’opció feta val la pena.
ViS: Manuel, on et trobes ara mateix i què estàs fent?
M: Ara soc a Barcelona. En l’obra de Martí Codolar ha començat, aquest curs, el projecte d’una casa de formació salesiana, on m’han demanat que m’uneixi com a formador. Correspon a l’última etapa de la formació inicial, i està especialment pensada per als salesians coadjutors; és a dir, per als salesians que, sense la perspectiva de ser sacerdots, completen la seva formació teològica i pastoral.
ViS: Per què salesià coadjutor?
M: El desig de Don Bosco va ser el de crear una família gran, i quan va decidir fundar la congregació salesiana, va voler que tots, laics i sacerdots, poguéssim seguir l’estil de vida religiosa. Ser coadjutor significa apostar per la vida religiosa, la fraternitat i el lliurament total als joves. I ho puc viure de manera plena sense sentir-me, per això, cridat al sacerdoci. M’apropa a l’escola i al treball encarnant a la meva manera la figura del Bon Pastor, que és el model que va inspirar Don Bosco a l’hora d’estimar i educar els joves.
ViS: Com vas descobrir que Déu et cridava a ser salesià? Vas tenir alguna dificultat? Com la vas superar?
M: Quan vaig pensar en la vida religiosa, vaig adonar-me que els salesians m’havien ensenyat una forma d’educar i de viure la fe, que m’havien mostrat un “estil” que jo podia seguir. Aquests primers anys han estat preciosos i he viscut moltes experiències. No puc dir que hagi tingut dificultats serioses. Al contrari, he tingut molta sort. Puc sentir-me beneït fins i tot en alguns moments en què em va costar entendre més.
ViS: Què han aportat a la teva vida les experiències missioneres a Amèrica i a Àsia?
M: M’han ajudat a saber descobrir Déu en la senzillesa, en tantes persones bones. M’adono, a més, que no podem mantenir un discurs local, que hi ha moltes barreres per enderrocar i que no tenim dret a mirar-nos el melic. A Europa volem seguir tenint la resposta per als problemes que de vegades creem nosaltres.
ViS: Què és el que més admires de Don Bosco?
M: Admiro el Don Bosco que, amb seixanta anys, va descobrir tot el que podrien fer “els seus salesians” i es va dedicar fins al límit de les seves forces a fer-ho possible. Sabia que era possible una cosa molt més gran que un Oratori gran i va veure que en aquesta oportunitat Déu li demanava quelcom de molt bonic, encara que amb molts sacrificis. Crec que aquest zel de Don Bosco anima a tenir un cor molt generós però també a sentir-nos molt a prop de Déu per tal que de veritat els joves trobin el que es mereixen.
ViS: Coneixes algun jove que estigui plantejant-se la seva vocació? Què li diries?
M: Hi ha un jove ara al Noviciat que vaig conèixer durant el meu tirocini. Abans de marxar, li vaig dir que no anés “a veure què vol Déu”, com si la confirmació vingués de fora. Que respongui al seu noble desig, que ja Déu se servirà de l’ordinari, d’altres germans, dels joves… per parlar clar des del propi cor. De vegades tenim por de fer passos enrere, que ens tanquin portes. Només apostant de veritat per allò que sentim que ve de Déu fem que la vida valgui la pena.
Moltes gràcies
