Per Jorge Juan Reyes sdb.

L’origen de la seva vocació sorgeix a través d’una experiència de voluntariat que estava realitzant, al costat d’un sacerdot i altres voluntaris, a la selva mexicana. Allà, enmig dels indígenes i de la pobresa, va descobrir el rostre de Jesucrist i la crida a seguir-lo. El 24 de maig de 2019 realitzava la seva professió com a Religiosa de la Puresa de Maria, dient sí a la proposta de Déu.

La germana Gabriela Ochoa va néixer l’any 1990, a Cumaná, Veneçuela. Té 29 anys i és llicenciada en Educació, amb menció en anglès. També és la quarta de sis germans. Els seus pares són professors universitaris. Li agrada llegir, córrer, fer senderisme i brodar. En aquests moments viu a Madrid, al costat d’altres religioses, realitzant els estudis de teologia a Comillas.

ViS: Germana, ¿qui són las Religioses de la Puresa de Maria?

G: Som les filles d’un carisma que va néixer fa uns 150 anys. En aquell moment l’Esperit va voler moure una mare a fer-se càrrec d’un col·legi en ruïnes, per fer-ne una casa oberta, per respondre a la necessitat d’una societat que havia deixat de banda la formació de les nenes. Alberta era mestra, tenia un cor inquiet que feia costat a tothom qui entrava en contacte amb ella, i un desig profundíssim de complir en tot la voluntat de Déu. Avui aquesta crida s’actualitza en nosaltres, l’esperit segueix necessitant de seguidores de Jesús que es facin mestres i mares.

ViS: A més d’estudiar, ¿quines altres coses fas en aquests moments? 

G: Faig un parell de classes a l’escola, sóc catequista de primera comunió i col·laboro amb el que calgui. Pel fet de viure en un col·legi, sempre hi ha activitats i coses a fer. La meva primera missió ara és formar-me, i molta d’aquesta formació ve d’estudiar, però un altre poc serà resultat del contacte que tingui en el col·legi amb els nens, amb els professors, amb el personal, no parem d’aprendre i créixer. La meva casa té la sort d’estar plena de moltes persones i totes tenim alguna cosa que oferir.

ViS: Vas tenir una experiència de conversió, ¿com va succeir?, ¿per què vas decidir ser religiosa?, ¿què ha aportat a la teva vida ser religiosa?

G: Va començar quan vaig conèixer una realitat completament oposada a la meva, allà van canviar les meves prioritats, la meva manera de veure i de procedir. Em vaig començar a trobar assedegada d’alguna cosa més. Vaig anar fent passos en direcció a una font que calmés la meva set i vaig acabar per entendre que només trobava descans quan estava pròxima a Ell. Vaig començar a caminar amb la idea que Ell vivia en mi, i jo podia viure en el seu amor.

M’ha aportat tot. Una addició molt tangible són les meves germanes, en elles em trobo estimada, cuidada, sostinguda, en elles el puc estimar. És estrany d’explicar; abans de ser religiosa ja era feliç, ja pertanyia a una família, amics, una vida estable, estava bastant satisfeta. Potser m’ha aportat només un canvi de mirada, o potser puc viure aquest “Jo faig que tot sigui nou”.

ViS: ¿Què creus que pot aportar a la nostra societat la vida consagrada?

G: Preguntes. Podria dir que pot aportar moltes coses; esperança, proximitat, tendresa, algun tipus de resposta… i de fet també aportem això. Però crec que el que amb més facilitat podem aportar són preguntes, m’agrada pensar que pel mateix fet de veure’ns, de conèixer les nostres vides, es desperti algun interrogant. Crec que això és suficient, un interrogant que inquieti el cor serà suficient per emprendre el camí, per despertar la recerca de sentit, no cal més. Obrir-nos a les possibilitats és obrir-nos a Déu.

ViS: Hi ha joves que senten que Déu els està cridant, però tenen por a respondre, ¿què els diries, a aquests joves?

G: La por és una cosa molt útil, ens manté atents, desperts, la qüestió està en no deixar que aquesta por ens governi. Per a mi la clau va ser adonar-me que no tot és tan sobtat com aparenta, em semblava que aquesta opció de vida era similar a un salt en el buit, el fet és que el Senyor no m’ha demanat mai res més que un pas cada vegada.

Hem escoltat moltes vegades això que el Senyor ens vol valents. Ser valents també és deixar-se acompanyar, compartir la vida, confrontar. Recordar constantment que, mentre nosaltres estem començant a aprendre com estimar-lo, Ell ja està irremeiablement enamorat de nosaltres.