Gemma va néixer a Madrid, el 27 d’agost de 1976. És enginyera en informàtica. Li agrada molt llegir, escoltar música i tot el que té a veure amb l’electrònica i els ordinadors. És la petita de 5 germans.

Els seus germans li expliquen moltes anècdotes de quan era petita. Una de les favorites és d’una vegada en què estaven en l’església, després que tothom digués a cor “pregueu per nosaltres” es va sentir una veu de nena, era ella clar, que deia amb força èmfasi “i per mi també “, provocant les rialles de tota l’església.

És religiosa Esclava del Sagrat Cor des de fa 9 anys. Se sent feliç i creu que aquesta opció de vida paga la pena.

ViS: ¿Qui són les religioses esclaves?

G: Som una congregació d’espiritualitat ignasiana, fundada per Santa Rafaela Maria a la fi de segle XIX. Ens dediquem especialment a l’educació amb la idea d’acompanyar les persones en el seu procés de creixement humà i cristià.

ViS: ¿Com vas descobrir que Déu et cridava a ser religiosa? ¿Amb quines dificultats et vas trobar? ¿Com les vas superar?

G: No sabria dir ben bé com ni per què, però de sobte tot el que tenia a veure amb Déu i amb el religiós va cobrar molta importància. En aquesta època, tenia al voltant de 18 anys, era monitora dels grups de fe del meu antic col·legi (de la que ara és la meva congregació) i m’apuntava a tot el que em proposaven -recessos, pregàries, convivències … – perquè, encara que moltes vegades anava jo sola, realment era on em sentia a gust i on trobava més fàcilment el meu lloc. No obstant això, en aquella època això de la vocació religiosa em va semblar massa estrany i no em vaig atrevir a afrontar-ho. Vaig anar retardant discernir-ho seriosament, prometent-me a mi mateixa fer-ho en un altre moment -quan acabés la carrera, quan hagués provat la vida laboral… -, però el temps anava passant i la vida em va anar allunyant de tot el món religiós. Per una casualitat, un any me’n vaig acabar anant a un camp de treball. En aquells dies jo ja estava ficada de ple en la vida professional i fins i tot tenia casa pròpia, i com solen dir, la vida “feta”. La qüestió és que en aquell camp de treball em vaig tornar a trobar amb Déu i vaig tornar a tenir les sensacions que tenia quan pertanyia als grups de la meva escola. Aquí crec que vaig començar a sentir que, malgrat tot el que havia aconseguit a la vida, seguia havent-hi un gran forat. Llavors vaig començar una experiència d’acompanyament que consisteix a contrastar amb una altra persona el fruit de la teva oració, de manera que et pugui ajudar a entendre el que Déu et va demanant en cada moment. Amb aquest acompanyament per primera vegada vaig poder parlar amb algú de la meva intuïció sobre la vocació religiosa.

¿Dificultats? Enmig d’aquest procés que va durar any i mig moltes vegades vaig sentir que el que Déu em demanava era fer un salt en el buit i que mai seria capaç de fer-ho. Optar per la vida religiosa suposava deixar una feina estable, casa meva, allunyar-me de la meva família, dels meus amics… tot el que aleshores em semblava fonamental. ¿Com les vaig superar? Crec que hi va haver un moment en què vaig tenir clar que no podia seguir vivint sense almenys provar la vida religiosa. Crec que la por al buit que sentiria havent-li dit no a Déu era més gran que la por al desconegut, i a la fi em vaig decidir, i curiosament no em va costar tant deixar enrere tot el que havia pensat que era imprescindible, suposo que perquè no treia els ulls del projecte que tenia per davant. Pel que fa a la meva família, a poc a poc van anar acceptant que tenia dret a prendre les meves pròpies decisions i he de dir que, en veure’m ara feliç amb la meva, vida estan també contents per mi.

ViS ¿Què ha aportat a la teva vida això de ser monja?

G: Crec que el que més ha fet ha estat “descol·locar-me”, m’explico: d’una banda la vida religiosa exigeix viure centrat en Jesucrist i això provoca necessàriament una sortida d’un mateix. El compliment dels vots fa que de vegades hagi de retre comptes o admetre decisions que potser no serien les meves i, encara que això pugui semblar una cosa dolenta, en realitat ajuda a ser molt més conscient del que fas i per què ho fas i, a més, fer coses que no t’hauries plantejat obre nous horitzons. La nostra vida és en missió, sempre amb altres i per a altres i això també t’obliga a oblidar-te de tu mateix.

ViS: ¿què creus que pot aportar la vida religiosa al món d’avui?

G: Crec que pot ajudar els catòlics a contrastar l’estil de vida que la societat exigeix. L’estil de vida religiosa és contracultural. On la societat convida a cert egoisme, la vida religiosa parla de lliurament als altres; on el capitalisme exigeix despesa gairebé descontrolada i moltes vegades injustificada, la vida religiosa parla de pobresa, on el món clama per una llibertat mal entesa -en el fet que s’oblida del respecte als altres i fins i tot per un mateix- la vida religiosa aposta per l’obediència. En definitiva, els religiosos no som més que seguidors de Jesús que volem ser, amb la nostra vida, testimoni del seu missatge.

ViS: ¿Com veus els joves? ¿Què descobreixes de bo en ells?

G: Jo crec que avui en dia, tant joves com grans, estem tan bombardejats per estímuls externs de tot tipus, que és difícil trobar l’espai necessari per connectar amb Déu. No obstant això crec que en els joves d’ara s’està vivint una onada de consciència solidària que és estupenda per a la vivència dels valors evangèlics. Aquest pot ser el primer pas que propiciï la trobada amb Déu a través de la trobada amb els altres.

ViS: Molts joves escolten la crida de Déu en el seu cor, però tenen por de respondre-hi. Què li diries a un jove que sent que Déu el crida a ser religióo religiosa, o sacerdot?

G: Que tenir por és normal, tots en sentim en algun moment. Sentir que tens vocació a la vida religiosa o sacerdotal és ja un senyal que la teva relació amb Déu és profunda, no tothom té la valentia d’escoltar Déu d’aquesta manera, i si ja has arribat fins aquí, per què no continuar? Com quan es té qualsevol altra vocació (metge, mestre, músic …) no fer tot el possible per aconseguir els teus objectius significa, d’alguna manera, viure la teva vida a mitges i probablement quedar insatisfet. Per què no provar en lloc de quedar-te amb el dubte? Realment val la pena.

Moltes gràcies