Per: Jorge Juan Reyes

Juan Manuel Gómez Alarcón va néixer a Albacete, l’any 1967. És el major de quatre germans. Va fer la carrera de magisteri i els estudis de filosofia i teologia. Va ser alumne del col·legi salesià de la seva ciutat natal. Estant en 8è d’EGB (Educació General Bàsica), amb 14 anys, va començar a plantejar-se la seva vocació. Tot va sorgir d’una manera molt peculiar. Un dia, prop ja del final del curs, el director del col·legi va anar cridant cada un dels alumnes de 8è per preguntar-los què pensaven fer en acabar el curs. Juanma, que en aquell moment no volia seguir estudiant, li va respondre, per sortir d’aquella situació compromesa, que estudiaria algun ofici en la Formació Professional. Més tard, al pati, es van anar preguntant els uns als altres què era el que havien contestat al director. Un dels seus companys li va explicar que ell havia dit que li agradaria estudiar per ser salesià. Juanma va quedar sorprès amb aquella resposta del seu company. A partir d’aquí, va iniciar el seu procés de discerniment. Avui se sent feliç i dóna gràcies a Déu pel bell regal de la seva vocació, i per la manera tan senzilla de descobrir-la.

ViS: Juanma, on et trobes ara i què és el que estàs fent?

J: Ara m’estic a Mèrida, amb la pastoral de la casa salesiana d’aquesta ciutat.

ViS: Com van ser els teus primers passos vocacionals?

J: Ja he explicat com sorgeix la crida de Déu. En acabar aquell curs de 8è d’EGB vaig anar a l’aspirantat, que llavors era a la Casa Salesiana de Borriana. Allà vaig ser 3 anys. Després el prenoviciat a Alacant. En aquests anys vaig estudiar BUP i COU i vaig començar a tenir un acompanyament. Vaig iniciar una vida més regular i seriosa d’oració. Vaig anar coneixent Don Bosco i els salesians i a formar comunitat amb els companys que estaven amb mi i que, alguns d’ells, segueixen com a salesians.

Després vaig passar un any a casa meva i ja vaig marxar a Sanlúcar La Major a fer el noviciat, al final del qual, vaig professar, el 16 d’agost de de 1987.

ViS: Quina reacció van tenir els teus pares i els teus amics quan els vas dir que volies ser salesià?

J: Van ser molt diferents: el meu pare no ho veia clar, al principi no volia. La meva mare no va posar cap problema. Els meus germans eren petits i no entenien molt bé la situació. I els meus amics, s’ho van prendre a broma, no els entrava al cap que un d’ells volgués ser capellà i no seguir el camí tradicional d’una família. De fet van començar a dir-me “Pare”.

ViS: La teva vocació salesiana i sacerdotal, què ha aportat a la teva vida?

J: A més de conèixer molts llocs d’Espanya, m’ha aportat el sentit de la vida. La felicitat de fer allò que vull fer: lliurar-me a Déu, lliurant-me als nens i joves. M’ha aportat l’alegria de sentir-me créixer com a persona i de sentir que estic treballant per un món millor. També m’ha aportat conèixer moltes persones que m’han ajudat i amb les quals he crescut i he estat molt feliç.

ViS: Des que un decideix que vol ser salesià fins que arriba a ser-ho (en el teu cas salesià sacerdot), què ha de fer?

J: Ja he dit alguns passos. Jo em vaig decidir aviat. El primer va ser parlar amb el director de la casa d’Albacete, en la qual estava estudiant. Després començar aquesta formació salesiana més seriosa, realitzant uns estudis civils seriosos, segons corresponia a la meva edat. Després ja ve el noviciat, on es fa la primera professió, la formació teològica i universitària, durant la qual vas renovant aquesta primera professió, fins a fer la professió perpètua, i en finalitzar la teologia, se t’ordena de sacerdot.

ViS: Què és el que més et satisfà de la teva vida salesiana?

J: El veure la quantitat de joves als que estic ajudant, no perquè jo sigui millor que ningú, o tingui unes qualitats especials, sinó perquè Déu m’ha cridat a ser salesià i m’ha donat aquesta oportunitat.

ViS: Si sabessis d’un jove que s’estigués plantejant la seva vocació, què li diries?

J: Jo li diria que s’atrevís a fer el pas de començar el camí anant ara a la Comunitat Bartolomé Blanco. Penso que, com em va passar a mi, hi aprofundirà en aquesta vocació, perquè hi ha persones que l’acompanyaran i l’ajudaran a discernir si aquest és el seu camí o no i, sobretot, podrà compartir amb altres nois de la seva edat. En definitiva, serà feliç, perquè intenta respondre a Déu.