Per Jorge Juan Reyes, sdb.

En Toni i la Marta formen part de Llars Don Bosco i de l’Associació de Salesians Cooperadors; han estat compromesos amb la formació de parelles joves, animen grups de fe; i treballen com a professors, ell a una escola salesiana i ella a un institut escola púbic. A totes aquestes activitats dedica el seu temps aquesta jove parella que, des de la seva època d’adolescents, van descobrir el carisma salesià i s’hi van enamorar amb passió

En Toni és llicenciat en química; la Marta, mestra d’educació especial. Es van casar l’any 2012. Tenen dos fills, en Xavier, d’un any, i la Mireia, de 4 anys. Al poc de casar-se van decidir realitzar una experiència de voluntariat com a missioners laics salesians. Van estar 2 anys a Costa d’Ivori treballant com a mestres i animadors a la presencia salesiana de Duékoué. Aquesta experiència els va marcar profundament. 

En Toni i la Marta van descobrir que Déu els cridava a formar part de la família salesiana a través de la vocació matrimonial i com a salesians cooperadors. Després d’un procés de discerniment i maduració, van prendre la decisió de dir que sí a la proposta de Déu. Viuen feliços amb aquest bonic projecte. 

Toni i Marta, com van ser els vostres anys d’adolescents i joves a la casa salesiana? Quins records teniu d’aquells anys? Què us va aportar?

TyM:Aquí tenim records diferents. 

M: Jo venia de fer ja esplai i grup amics a les salesianes i després va fer el centre juvenil i grups de fe als salesians; el meu germà era monitor del centre juvenil on va entrar per casualitat. També era alumna de l’escola… Tinc molts bons records i moltes persones al cap: animadors, animadores, monitors, salesians, salesianes… En el meu cas va aportar un gran recolzament en una època personal complicada, donada la mort del meu pare, i van influir en moltes decisions posteriors també amb el seu testimoni. 

T: Encara que era alumne dels salesians des de petit, vaig començar al centre juvenil i més tard com a animador per “casualitat”. Vist amb perspectiva crec que no va ser casualitat. Per mi el CJ primer va suposar un lloc on em trobava com a casa i va acabar sent una part molt important de la meva vida, tant que va ser allà on vaig descobrir la meva vocació amb els joves que s’ha traduït en ser professor. 

VyS: Tots dos compartiu la vocació salesiana laïcal matrimonial i la de salesians cooperadors, com l’heu descobert? Què us ha ajudat a prendre aquesta decisió?

TyM: són dues vocacions diferents però que es poden complementar. En el nostre cas creiem que l’hem anat descobrint arrel de diferents experiències de vida i de la trobada amb diferents persones. La vocació de salesians cooperadors ens va arribar per sorpresa durant la nostra experiència a Duékoué. Vam viure la formació de salesians cooperadors més joves que nosaltres, que volien donar la seva vida pels joves, seguint Don Bosco… i això ens va fer replantejar si coneixíem prou bé la figura dels salesians cooperadors de casa nostra. Un cop vam tornar, de nou “les casualitats” ens van portar a trobar a un grup de nova creació d’aspirants que s’estava plantejant aquesta vocació i que ha estat l’impuls definitiu i un gran acompanyament en aquest camí. Tot i que és una decisió personal, el fet de compartir-la ens ajuda a fer-la créixer. 

Pel que fa a la vocació salesiana laica matrimonial pensem que ha estat senzill, ja que partíem de l’experiència individual de cadascú en el mon salesià i ha estat un pas natural compartir-la en el matrimonial. Ara tenim el gran repte de fer-ho viure als nostres fills. 

VyS: Us heu trobat amb alguna dificultat? Com l’heu resolt?

TyM: La dificultat més gran que trobem és no poder-nos comprometre’ns com abans. Ens agradaria poder-nos comprometre més, poder arribar a més joves. Actualment estem fent una mica de malabars per compaginar aquests compromisos amb el creixement dels nostres fills. Però pensem que és natural i que poc a poc tot s’anirà posant al seu lloc.  

VyS: Què és el que més destacaríeu de la figura de Don Bosco? 

TyM: Que sempre va creure en els joves, fins i tot en aquells que ningú creia. Ell tenia fe i esperança en la joventut, i tenia clar que era la seva missió. També tenia unes fortes conviccions cristianes que l’ajudaven a dur a terme tot allò que es proposava. Va ser un revolucionari a la seva època i sempre anava amb tots aquells que la societat semblava donar l’esquena. 

VyS: Com veieu als joves d’avui? Què creieu que és el més positiu que tenen?

TyM: Nosaltres veiem a joves de moltes maneres diferents i de moltes realitats diferents. N’hi ha de compromesos, n’hi ha que no saben què volen, n’hi ha que semblen tristos, n’hi ha de feliços… Està clar que vivim uns temps d’incerteses i d’immediatesa i que això influeix en aquests joves i les seves relacions. El més positiu que tenen és que com a joves que són encara no han perdut l’esperança en canviar, construir i lluitar per un mon millor (i esperem que molts d’ells no la perdin). 

VyS: Coneixeu a algun jove que tingui inquietuds vocacionals? Què li diríeu?

TyM: Inquietuds vocacionals en tenen tots els joves que es pregunten alguna vegada què vol Déu d’ells i elles. D’entrada els diríem que estiguin oberts a escoltar la crida de Déu, que pot ser molt diversa i pot tenir moltes respostes diferents. No tenir por a fer passes cap a allò que els fa feliços, ja sigui la vida matrimonial, la vida religiosa, la solteria… Déu ens vol feliços, i cadascú ha de trobar la manera de poder-ho aconseguir. L’acompanyament personal, els grups de fe i la comunitat poden ajudar en aquest discerniment.

Als joves (i no tan joves) que estan en diferents camins, els diem que no tinguin por, que l’Església entesa com a comunitat els acompanya i que personalment nosaltres preguem per ells.