Família Díez Mattes

La meva primera trobada amb Maria va ser als 14 anys, durant una breu estada amb una família francesa que em va portar a un pelegrinatge marià. Allà vaig sentir que m’agradava mirar-la en silenci i resar-li el Rosari. En termes humans equivaldria a un primer «amor a primera vista». Però com en tot «enamorament», ha d’haver en una relació  moments de major intensitat i moments baixos; de major acostament, i també de distanciament, fins que arriba a consolidar-se aquest amor. I allà és on apareix ADMA Famílies!

Aquesta devoció a Maria Santíssima es torna més madura i profunda quan conec ADMA Famílies. I tinc clar que no he estat jo, si no ella, qui després d’un «silenci» de més de 30 anys, ja en la meva edat adulta, em porta de la mà a conèixer ADMA Famílies, gràcies i a través d’unes mares del col·legi  salesià dels meus fills.

El temps és relatiu, i Déu té el seu propi temps, així que 30 anys dels nostres poden passar com un dia per al Senyor, i en canvi a 3 dies poden durar i marcar per a tota una vida.

És així com em va semblar la primera  trobada que vaig fer l’any passat a les I Jornades d’Espiritualitat d’ADMA per a famílies. Van ser 3 dies intensos de convivència, formació, adoració, celebració de l’Eucaristia i ¡també  festiva! Amb gent molt diferent, alguns casats, altres no, alguns amb fills, altres no, alguns consagrats, altres no …, però 3 dies intensos que em van omplir més, espiritualment, que 30 anys junts.

El primer any és la novetat, i vaig repetir amb il·lusió aquest any, aquesta segona vegada amb la meva família al complet, ja que l’any anterior no van poder assistir-hi els dos fills grans.

No tinc una família exemplar, ni perfecta, però l’estimo: el meu marit, al que conec des de fa més de 20 anys, dos fills grans entrant en la joventut i una altra filla en l’adolescència. Som una família amb les seves desavinences normals, amb els seus patiments i preocupacions quotidianes, però també amb els seus moments de goig, d’alegria, únics i meravellosos. A l’ ADMA Famílies també em sento així, com a casa, molt semblant a la meva pròpia família. Per això no vaig dubtar a repetir aquesta bonica experiència per segona vegada consecutiva.

A casa sóc jo la que m’agrada més acostar-me a Jesús, adorar-lo en la seva presència eucarística i acudir a missa els diumenges. Però aquest any el Senyor em va regalar la possibilitat que hi fóssim tots junts i vaig aprofitar l’oportunitat.

Però tampoc de vegades els nostres plans coincideixen amb el seu Pla. I aviat la meva alegria de veure a la meva família unida que m’acompanyava va esdevenir una «càrrega» i una «creu» per a mi. Els meus dos fills grans, que venien obligats, em van posar males cares al principi, es van mantenir distants a la resta del grup i tancats en si mateixos.

La fe és un do, em vaig adonar de seguida, parlant amb el grup dels que assistien com jo a les II Jornades. No havia d’ imposar-la, perquè la meva obstinació a aconseguir-ho els feia allunyar-los encara més. Així que, ben aconsellada pel grup, pel meu marit i ‘per María del Bon Consell !, vaig deixar que els meus fills grans s’unissin o no amb tota llibertat a nosaltres, en determinats i puntuals moments: en els menjars, en les «bones nits », en una oració i alguna dinàmica. La resta del dia el meu marit se’ls emportava de passeig i visitaven els voltants.

L’Esperit de Déu bufa on i quan vol, així que vull pensar que Déu tindrà un altre Pla diferent al que jo pugui imaginar. Els últims dies ja vaig poder gaudir de veure els meus fills molt més sociables, compartint algun moment de jocs amb altres nois / es, parlant amb els monitors / es i ja vam estar més relaxats.

En canvi la meva sorpresa va ser amb el meu marit: ell, que de moment no viu la fe com jo, ni sent la necessitat d’alimentar-se d’aquest do, m’estava regalant un procés d’acostament a tot l’espiritual molt tímid i incipient, però que jo ho he viscut amb molt de goig intern. Ha accedit, amb molt de gust, per segon any consecutiu, a acompanyar-me a aquestes jornades; es relaciona amb tota la gent amb naturalitat i se sent amb llibertat per apropar-se i unir-se puntualment a les celebracions i, fins i tot, a alguna reunió de grup.

És un fet distintiu de la Família Salesiana al acollir a l’altre, i des de la llibertat d’acollir Déu. Com Don Bosco feia amb els joves allunyats de Déu que veia deambulant pels carrers de Torí. I com ell, saber ser pacient, tractar l’altre amb tendresa, i saber esperar en el Senyor, podria ser la conclusió de la meva experiència personal.