Fernando Gimeno, Comisión Inspectorial de Centros Juveniles 

En aquests dies de confinament, en què no podem estar reunits com estem acostumats, compartir els nostres problemes i créixer en grup, és un bon moment per adonar-nos del que trobem més a faltar i una d’aquestes coses és l’acompanyament.

La distància fa inevitablement que aquest acompanyament no sigui igual al que ja hi estem acostumats i quan tornem als centres juvenils hem de recordar-ho.

El passat mes de desembre va tenir lloc el Congrés de Centres Juvenils a Lleó i, després de diversos dies plantejant-nos com haurien de ser els nostres centres juvenils per als joves d’avui.

Una d’aquestes conclusions va ser que calia assegurar la identitat dels mateixos. Aquesta identitat, característica dels Oratoris- Esplais-Centres Juvenils ens vam adonar el què passava per assegurar un veritable i real acompanyament als joves que en formem part.

Però aquesta preocupació no és una cosa que sorgeixi ara. En anteriors congressos, com el celebrat l´any 2012, ja es venia debatent, i tots tenim clar què cal fer per dur a terme un bon acompanyament i que els joves se sentin acompanyats.

Aquest acompanyament salesià ha de tenir cura dels processos personals de cada jove.

• Realitzar-se de forma personal
• Establir una confiança mútua
• Presència

Realment, si ens parem a mirar aquestes premisses, els centres juvenils, des de l’educació no formal, tenim una sèrie de característiques que són un avantatge per a realitzar un acompanyament salesià.

Els centres juvenils es basen en educar des del lleure educatiu, en un ambient distès en el qual la relació entre educador i destinatari, tant per diferència d’edat com per ser educació no formal, ens permet educar des de la espontaneïtat i això ens permet també acompanyar.

Una bona part del nostre treball com a educadors salesians ha de ser cercar aquests moments i aprofitar-los  En aquests moments informals, podem aconseguir que els / les joves ens vegin com algú proper i amb qui poden tenir la confiança suficient per obrir-se i deixar-se acompanyar.

Quan retornem a la normalitat, la primera pregunta que més sentirem en els nostres patis serà: què tal el confinament? Quantes ganes tenia de tornar a veure’t! I

I segurament que més d’un necessitarà que, després d’aquesta pregunta, en vingui alguna altra i potser una abraçada.

Aquest moment és d´una gran oportunitat que haurem de ser capaços d´aprofitar.