Jorge Juan Reyes.

Marta va néixer el 7 d’octubre de 1983, dia en què l’Església recorda la Mare de Déu sota l’advocació de Mare de Déu del Roser; per això, en el seu sobrenom, porta també el de Maria. El part va ser una mica difícil, i per aquesta raó els seus pares van decidir posar-li de segon nom el de Maria. És Llicenciada en Comunicació Audiovisual. Des de fa uns anys treballa en l’Equip de Comunicació Social de la Inspectoria.

Vinculada als salesians des de molt petita: va ser batejada per un salesià, va rebre la comunió a la parròquia salesiana, va jugar de nena en els patis del col·legi salesià, va assistir a les activitats del centre juvenil, els seus pares són antics alumnes… Va conèixer a qui avui és el seu marit quan va començar COU (Curs d’Orientació Universitària), degut a què va haver de canviar de centre, dels Salesians als Escolapis, ja que als Salesians no es feia aquest curs. També per raons semblants, el seu marit es va haver de canviar de centre. Déu tenia preparat aquest camí per a la trobada.

Marta és molt aficionada a la lectura, al cinema, a passejar per la muntanya i a jugar amb els seus fills. Viu la seva vocació matrimonial amb molta alegria. Considera que és el millor regal que Déu li ha pogut fer.

ViS: En aquests moments, ¿què fas,  Marta?

M: Compagino la meva vocació professional amb la familiar. Intento viure la vida amb alegria i optimisme, pensant que Déu està darrere de cada detall i esdeveniment. He comprovat que en el servei als altres, reps més del que dónes. Per això cada estiu participem tota la família en un campament de 200 nens i joves, de l’equip responsable del qual formem part. El meu marit i jo estem convençuts que aquests 10 dies de lliurament total són indispensables per al nostre matrimoni, i, a més, ara són un testimoni per als nostres fills.

ViS: ¿Què t’ha aportat com a persona el carisma salesià?

M: M’ha aportat el meu tresor més gran: la fe. La llavor la van posar els meus pares i avis, ja que vaig néixer en una família cristiana, però sens dubte en els salesians, coneixent Don Bosco, Maria Auxiliadora i la fe que ells tenien, va anar creixent la meva pròpia. Sóc bastant sensible, espiritual i fàcil de conquerir per un “Bon dia”, una reflexió a cau d’orella o una lectura de la Paraula de Déu. En els salesians vaig aprendre a resar, a parlar amb Déu, a buscar la interioritat que ara d’adulta és tan necessària, ja que els dies són més atrafegats i són moltes les tasques a què vull arribar.

ViS: Estàs casada, ets esposa i mare, ¿com vas arribar a descobrir la teva vocació matrimonial?

M: Crec que la vaig tenir clara des del principi. La separació dels meus pares, quan jo era molt petita, no va provocar en mi un rebuig al matrimoni, encara que sí un mar de dubtes i de pors. Vaig poder superar-los comprenent que el camí que Déu tenia preparat per a mi era diferent al que havia preparat per a altres. Per a Déu som únics i cada història és diferent. M’agrada la imatge del tapís que per la part de darrere és un embolic sense sentit de fils de colors, però no obstant això per la seva part davantera és una imatge preciosa. Així entenc que és la vida de cada persona.

ViS: ¿Com veus els joves avui?

M: Els veig desorientats. Tenen moltes veus que escoltar, i no per cridar-los més ens fan més cas. Per tant, crec que a més de parlar-los clarament de l’amor de Déu, és qüestió de sentiments, ‘Cosa del cor’, com deia Don Bosco. Veig que necessiten sentir-se estimats en algun ambient de les seves vides, bé un centre juvenil, una associació, un grup de fe, a l’escola. Quan som adolescents, la família deixa de ser el referent principal i estar envoltat d’altres joves iguals a tu, amb les seves dificultats personals i guiats per un adult amb fe, pot suposar un gran suport per a un jove en aquesta etapa tan complexa com és l’adolescència i la joventut.

ViS: ¿Què és el que més admires de Don Bosco?

M: Admiro el seu optimisme davant les adversitats, la seva fe incansable, tot i anar en contra de la societat, però especialment el do que tenia amb els joves. Tot i ser adult els comprenia i era capaç d’arribar-hi de manera individual. El seu sistema preventiu segueix sent actual; per a tots els qui estem educant nens i joves, és una eina imprescindible.

ViS: Si sabessis d’un noi o una noia que s’estigués plantejant la vocació, què li diries?

M: Li diria que és normal tenir pors i dubtes, ja que comença una etapa de la vida en què les decisions que prenem tenen conseqüències rellevants per a altres persones i per a la resta de la nostra vida. El compromís no és fàcil, ni està exempt de risc, és una aposta. Li diria que hi ha molts altres que hem dubtat molt en la nostra joventut, i en qui es poden tenir suport.

Moltes gràcies