Antonio do Muiño, com a fundador i primer director, i la resta dels salesians de la comunitat van arribar a Pozoblanco el setembre de 1930, i a la “Huerta del Obispo” només existien dos edificis: la casa pairal del bisbe Pozuelo i el petit pavelló de dues plantes, que s’acabava d’edificar per a ús escolar. L’església, coberta d’aigües, estava en construcció, circumstància que va obligar immediatament a la comunitat a utilitzar <l’antiga capelleta, diminuta i coquetoneta del Bisbe situada a la dreta de la casa, en paraules de D. Antonio Martínez de Haro. Al cap de poc temps, l’afluència de veïns i benefactors va urgir habilitar una capella més àmplia a part de la planta baixa de l’edifici escolar, ocupant la meitat del saló i separada de la resta per un envà de fusta>. Aquesta planta ha estat destinada, des del principi fins avui, a teatre i usos múltiples.
Després de la guerra civil, D. Antonio Martínez de Haro va ser enviat pel Sr. Inspector per prendre possessió d’una casa-col·legi en ruïnes (28 de març de 1939), a fi de netejar i procurar allò indispensable per celebrar culte a l’església i fer possible l’estada dels salesians, a punt de tornar. Quan D. Antonio do Muiño va posar de nou els peus a Pozoblanco (22 d’abril de 1939), < tot estava destruït i ple de brutícia. L’església feia llàstima: desmantellada, sense retaules, sense imatges, esquarterades les vidrieres …>. La bellíssima talla de Maria Auxiliadora va ser precipitada per un dels balcons de la façana de la casa, acabant destrossada.
Amb D. Eduardo Ramos com a director, l’església va adquirir un nou relleu social i popular amb la creació de la Confraria del Santísimo Cristo del Perdón (1944) i Nuestra Señora de la Amargura (1946), imatges donades per la Família Bosch i Guillermo Vizcaino, respectivament. A ella s’hi va unir, anys més tard, la Confraria de la Borriquita, el 6 d’abril de 1952.
Una reforma d’empenyorament a favor de la bellesa i la qualitat religiosa, de la qual encara queden els elements principals, va ser la realitzada a l’església per D. Luis Hernández Ledesma durant el seu directorat (1948-49/1953-54), especialment durant els dos darrers cursos. Ell va promoure el retaule i els frescos dedicats a san José, les escenes del Via Crucis, el preciós púlpit, ja desaparegut que, coronat pels àngels que actualment posen a l’altar del Cristo del Perdón, va buscar espai apropiat sobre la columna del presbiteri, al costat de la porta d’entrada.
L’Església de San José és un autèntic focus d’espiritualitat salesiana, de devoció mariana i popular. Sempre oberta, amb celebracions juvenils i obertes a tot el nostre poble.
