Aquest Carmelita Descalç és fill d’un cirurgià i d’una decoradora, i a més, és el petit de tres germans. Ignasi va néixer a Osca el 1984. Va fer el Grau Superior de Disseny Industrial. En acabar, va començar a treballar. L’any 2012 va viure una experiència religiosa que li va canviar la vida. Va començar un procés de recerca i de discerniment que el va portar finalment a ingressar en l’Ordre del Carmel Descalç, emetent els seus primers vots fa tres anys quan va acabar el noviciat. En tot aquest procés va rebre la gran ajuda d’un director espiritual salesià, el pare Ramón Dieste, avui destinat a l’obra salesiana de Lleida.

Ignasi és un gran aficionat al flamenc. Li encanta tocar la caixa i ballar. Sent ja frare, en més d’una ocasió li han demanat que balli, i ell amb molta alegria, ho ha fet.

A hores d’ara resideix a Madrid fent els estudis de Teologia a Comillas, al costat d’altres frares, religiosos i religioses d’altres ordres, i seglars. Se sent feliç amb la seva vocació.

ViS: Ignacio, ¿qui són els frares carmelites descalços a l’Església?

Ig: Ens diem: “Germans de la Benaurada Mare de Déu de la Muntanya del Mont Carmel”, ¡germans de la Mare de Déu!, un títol així ja al s. XII, un concepte revolucionari. La nostra vida gira al voltant de la fraternitat i de la pregària, a l’exemple de Maria, meditant dia i nit la Paraula del Senyor i com ella guardant-la en el silenci del nostre cor (oració). La nostra missió i servei a l’Església és viure, i ajudar a viure a tothom, l’amistat amb Déu.

ViS: La teva història vocacional sorgeix després d’una experiència forta d’encontre amb el Senyor, ¿com va ser això? 

Ig: Tot i haver rebut una educació catòlica en un col·legi religiós i haver rebut el baptisme, la comunió i la confirmació, jo sempre vaig ser un jove molt inquiet i cercador de moltes realitats. La meva ignorància i gosadia juvenil em van fer “passar” de l’Església, anar “al meu aire”, creient-me així que seria més lliure, però no, vivia esclau dels meus desitjos. Déu em va captivar, em va alliberar i em va convertir de cop quan em vaig confessar amb un monjo benedictí a l’edat de 28 anys. Una cosa que mai no hagués imaginat.

ViS: ¿Què et va portar a ser Carmelita?

Ig: En la meva època juvenil “fora de l’Església”, vaig treballar 10 anys com a monitor de joves amb síndrome de Down, Autistes, etc…, i com a voluntari amb els GG. Franciscans de Creu Blanca (Osca). Aquesta gent em feia molt, però que molt feliç; però sentia que alguna cosa em faltava. Sergio, un amic del meu pare, a 4t de Medicina li va arribar la crida i es va fer Carmelita Descalç, i des que sóc petit -ens venia a veure un cop a l’any a casa-, sempre m’ha atret molt la seva persona, la seva pau , la seva saviesa, sempre vaig voler ser com ell.

ViS: ¿Com va reaccionar la teva família quan vas dir que volies ser Carmelita?

Ig: La meva mare sempre va ser la roca ferma de la fe en la família, el meu timó i el meu punt de referència en la fe… així que, quan els vaig donar la notícia, es van alegrar moltíssim. En certa manera, com m’havien vist tants anys com a voluntari amb els franciscans, s’ho esperaven, però a la meva mare li va sorprendre que no hagués triat una congregació d’activisme social o cura de malalts i jo li vaig respondre: “mama, porto molts anys cap fora, i sento que ara Déu em crida a viure cap a dins”.

ViS: ¿T’has trobat amb algunes dificultats? ¿com les has resolt?

Ig: Per descomptat, jo sempre dic que els cristians podem arribar a tenir els mateixos problemes (interiors o exteriors) que tothom, siguin agnòstics, ateus o d’altres religions, l’única diferència amb ells és que tractem de viure oberts a la gràcia de Déu, aquesta força misteriosa que ens sosté i ens fa viure qualsevol situació per dificultosa que sigui, amb esperança i goig indescriptible. Com més m’obro a l’acció d’aquesta gràcia, més fàcilment se soluciona tota dificultat.

ViS: ¿Què ha aportat a la teva vida ser frare Carmelita?

Ig:  Jo, més que parlar d’un “què”, parlaria d’un “Qui”, amb majúscula, aquest Qui és el que ha aportat un canvi radical a tota la meva existència, i com més el conec més m’enamoro d’Ell. La seva persona viva, les seves paraules, les seves mirades, les seves accions, m’omplen de dignitat, de pau, d’alegria, d’esperança i em fan mirar-me a mi, i mirar els altres amb uns altres ulls nous, amb els seus ulls, aquesta persona es diu: JESUCRIST.

Moltes gràcies 

Jorge J. Reyes, sdb