“L’endemà, Joan tornava a ser en el mateix lloc amb dos dels seus deixebles i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: -Mireu l’anyell de Déu!

Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús.”

(Jn 1, 35-37)

Després d’haver presentat Joan Baptista, la primera escena que porta l’evangelista Joan és aquesta. Jesús passa i aquell els l’assenyala, a dos dels seus deixebles. Amb una breu frase – “Mireu l’Anyell de Déu” – en tenen prou. I ells, continua el relat, sentint les seves paraules, van seguir Jesús. El Baptista els revela la identitat d’aquell home. No els comunica res del seu missatge ni de la seva manera de ser ni de les seves accions; només qui és.

En aquests dos deixebles ens podem veure identificats cadascun de nosaltres. Com a ells dos, algú (la família, els amics, una circumstància, una persona particular …) ens va assenyalar un dia Jesús; com en aquells deixebles, hem descobert que no buscàvem una ideologia, ni una forma de viure, ni una moral… Buscàvem aquell sobre el qual assentar la nostra vida, aquell que li donés sentit. I com en el cas d’aquells deixebles, un dia vam anar i vam seguir el Senyor. La vida cristiana és, així, el fruit d’un encontre personal, d’un tu que se sent interpel·lat pel Tu, Jesucrist, a qui confessem com el Senyor, l’enviat de Déu, la nostra Salvació.

I fascinats per la seva persona, atrets per Jesús, deixem altres alternatives i opcions per seguir-lo i sentir-nos identificats amb Ell. Si no hi ha aquesta fascinació, aquesta trobada en el més profund del meu ésser, la fe acaba sent una superestructura, un afegit més o menys decoratiu, però que ni transforma ni canvia. I que acaba per esvair-se.

Hem iniciat un nou any; amb els ulls fixos en Jesús, segueix-lo!