Va néixer a la ciutat brasilera de Viseu. Des de petit participava en les activitats juvenils de la seva parròquia. Aquí va viure una experiència meravellosa. Essent adolescent va sentir el desig de ser catequista de nens, però per inseguretat i per timidesa, no es va atrevir a fer el pas, fins que un dia, la persona que coordinava la catequesi a la parròquia, la germana Zénaïde, li va fer una proposta, que ell va acceptar ràpidament.

En acabar el batxillerat, va ingressar en els agustins recol·lectes. Va professar com a religiós. Va començar a estudiar filosofia. En aquests moments es troba a Espanya, a Granada, completant la seva formació.

Rafael és feliç amb l’opció de vida que ha fet, i ens diu que això de ser religiós val la pena.

ViS: Rafael, comencem primer per veure qui són els agustins recol·lectes.

R: Els Agustins Recol·lectes són hereus de la forma de vida suscitada per Sant Agustí (354-430) i assumida en el segle XIII amb esperit mendicant per l’Ordre de Sant Agustí (Gran Unió de 1256). Després de més de tres segles d’història, el 1912 van ser reconeguts per l’Església com a orde religiós autònom. El seu projecte de vida és el propi d’un orde religiós, suscitat sota l’impuls de l’Esperit Sant i aprovat per l’Església: vivint en comunió de germans, desitgen seguir Crist, cast, pobre i obedient; busquen la veritat i estan al servei de l’Església; s’esforcen per aconseguir la perfecció de la caritat segons el carisma de sant Agustí i l’esperit de la recol·lecció.

ViS: ¿Com vas descobrir la teva vocació? ¿Què et va portar a fer el pas?

R: Estava acabant el batxillerat i em plantejava la típica pregunta: què faré amb la meva vida ara? En aquest moment mantenia una relació amb una noia. Ella i jo estàvem involucrats en l’Església, època en què vaig poder establir contactes amb molta gent. Tenia ara una nova comunitat d’amics. Però ressonaven molt fort dins meu les paraules que escoltava de les meves catequistes, que Déu tenia un projecte, una missió per a mi, i em preguntava quina seria la meva vocació. No sabia gairebé res sobre seminaris, només sabia que molts dels meus amics hi anaven per descobrir la seva vocació. Volia molt discernir la meva vocació; i després d’algun temps conversant amb la noia, vam decidir junts que hauria anar-me’n al seminari. En aquest temps els meus amics van influir molt en la meva decisió.

ViS: La teva família, ¿ha tingut a veure alguna cosa amb això de la teva vocació? ¿Com s’ho van prendre?

R: La meva família m’ha ensenyat a ser un home de fe. Els meus pares i els meus avis materns van conrear en mi els primers sentiments de pietat i de devoció. Vaig poder comprendre molts anys després que en la meva família hi havia una veritable Església domèstica. Però ells tenien ben clar que era necessari educar els fills per ser homes i dones lliures, estudiosos, feliços i capaços de fer feliços els altres. Ells pensaven que podria ser futbolista, professor, però mai imaginaven la possibilitat de ser un religiós. A l’inici va causar sorpresa, però a poc a poc van reconèixer la meva lliure opció i la meva alegria en prendre aquesta decisió.

ViS: ¿Quines dificultats has trobat en el teu camí de discerniment vocacional? ¿Com les has anat superant?

R: Per a mi ha estat aprendre a poc a poc l’art de viure en comunitat. És a dir, tenir consciència de l’univers i de la manera de ser i actuar de l’altre. Ser capaç de trobar-me amb mi mateix des de la relació amb l’altre. Puc sentir i comprendre al llarg d’aquests anys que conviure és un desafiament dramàtic i amorós. Dramàtic perquè un confronta la seva realitat amb la realitat de l’altre. Amorós, perquè notem concretament l’amor de Déu en les nostres relacions fraternals i com deia Sant Agustí: “reconeixem a la llum de la fe que la comunitat és un do de Déu que supera tota les nostres forces, inseguretats i egoismes”.

Vis: Hi ha gent que pensa que no val la pena ser religiós, que això és una manera de perdre el temps, que avui es pot ser cristià i fer molt de bé, sense necessitat de fer vots, o de viure en comunitat. ¿Què en penses tu, d’això?

R: Per una banda, estic d’acord amb la possibilitat que hi ha homes i dones que es desgasten pels altres sense la necessitat de viure en comunitat i de fer els vots. Això és una realitat evident i digna de consideració. De l’altra, qui pensa que no val la pena ser religiós i que és una pèrdua de temps és perquè està directament influenciat per la mentalitat que l’home d’avui es creu massa independent i lliure fins al punt de negar l’existència de la bellesa, del plaer i de l’alegria que hi ha en homes i dones consagrats a Déu.

ViS: ¿Creus que el Senyor continua avui cridant? ¿Per què hi ha tan poques respostes?

R: Sens dubte, crec que el Senyor continua i continuarà cridant de moltes maneres. Però la crida de Jesús implica una decisió personal, intel·ligent i afectiva, ja que també avui ens trobem molt confusos, plens de pors, insegurs, amb voluntat fluixa i com a persones fragmentades. Moltes vegades tot això ens impedeix donar una resposta autèntica i responsable. Avui s’escolten moltes veus, molts sorolls, moltes propostes, moltes opcions que impossibiliten respostes ben fonamentades i sinceres. És urgentment i necessari conrear una vida interior (oració), amistats profundes i veritables.

Vis: Si sabessis d’un jove que estigués pensant la seva vocació, què li diries?

R: Diria que és el moment crucial de demanar a Déu el do del discerniment i de prendre consciència de la gran vocació a la qual vam ser cridats: la felicitat de saber-se salvat per Crist i cridats a viure com a homes d’esperança que busquen disminuir els seus egoismes imitant els sants. Vam ser cridats a aquesta vida, és a dir, a una missió especial o vocació específica que és molt més que l’elecció d’una simple professió. En veritat, és el lloc de la nostra realització com a persona estimada i elegida per Déu que ens fa sentir-nos compromesos amb la família, la comunitat i amb tots els homes de bona voluntat.

Moltes gràcies