“Fa unes setmanes va arribar a les llars de vint famílies una òliba amb una bona nova: estàvem admeses a l’escola de màgia de Font del Roure.
Totes i cadascuna d’aquestes famílies ha estat escollida, ha estat tocada per una vareta màgica per viure una gran aventura. D’aquestes que t’arriben tan endins que es porten al cor mentre vius, d’aquestes amb les que se’t dibuixa un somriure a la cara quan et recordes de mil anècdotes, d’aquestes que et donen “gasolina” i forces per afrontar les nostres lluites personals i familiars.
I és que no és fàcil trobar un espai de reflexió i diàleg amb tu mateix, amb la teva parella i amb la família. Espai on no hi ha duplicitats i on no hi ha lloc per amagar-se o posar-se de perfil. Aquí tothom ha posat la carn a la graella i s’ha observat amb precisió mil·limètrica però també amb molt d’afecte, mirat cap a dins. Mirar cap a dins d’un mateix sempre fa pànic, vertigen, però en aquest entorn privilegiat no costa tant.
Entorn privilegiat no només per la exultant natura que ens envoltava (cérvols i senglars convivien amb nosaltres cada dia) sinó sobretot pel nivell humà i de fe de tots i cadascun dels components del campament, cadascú al seu estil, cadascun del seu pare i de la seva mare, cadascú amb les seves lluites i les seves creus a sobre però amb un denominador comú: fer d’aquests dies una experiència meravellosa.
Així, acompanyats d’aquestes mans i agafats a Déu, hem anat esprement pràcticament cinc dies amb tota la seva intensitat i amb una vivència plena i comunitària. Descobrir-nos a nosaltres mateixos, què significa ser comunitat, el discerniment o la nostra vocació / missió han estat els temes que hem fet nostres, amb els quals hem compartit adults i infants.
I és que el campament ha estat de tots. Partint d’un treball magnífic i altruista ple d’afecte per part de l’equip coordinador, s’ha anat conformant en aquests dies una experiència de comunitat difícil de transmetre en aquestes línies.
Així hem estat capaços de complir horaris intensos, de compartir amb els altres les nostres inquietuds, d’ajudar a altres, a qui ho necessitava amb algun petit massa petit o amb un problema d’última hora, fins i tot de fer una caminada per la sendera del riu Guadalquivir fins arribar a una zona de bany, amb molts nens petits, on vam gaudir d’una tarda preciosa. Tant que vam arribar a pensar: “Mestre, és bo que estiguem aquí. Fem tres cabanes, una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies “. Així li parlava Pere a Jesús a la muntanya Tabor, en la coneguda com Transfiguració del Senyor. Que bé s’està aquí! I és que aquesta frase és la que pot resumir aquests dies. Què bé que s’està aquí!
Ara queda compartir el viscut, reflectir cap a fora, que es noti la recàrrega de piles que ha significat l’experiència, que som fills d’un somiador i d’estar sempre contents és la millor manera d’afrontar la vida. Som portadors d’aquesta màgia rebuda. Indubtablement hem estat elegits. Ara ens toca transmetre aquesta màgia, m’atreviria a dir que estem obligats a això “.
