Tot va començar amb 15 anys. Estàvem en catequesi de confirmació quan el rector va entrar a la sala on ens trobàvem un grup d’adolescents amb la nostra catequista i ens va dir que si volíem, el divendres següent, podríem participar en les jornades de portes obertes del seminari diocesà de Sevilla. Vam acceptar la invitació i hi vam anar a la setmana següent. I estant allà vaig sentir una cosa que fins avui no sóc capaç d’explicar. Només arribar a casa meva, vaig dir als meus pares que volia ser capellà, cosa que no els va fer gràcia. Van passar els anys i amb 18 anys, mentre preparava la selectivitat, vaig rebre la trucada del rector del seminari oferint-me seriosament entrar al seminari. Acte seguit de la invitació vaig penjar, vaig apagar el telèfon i el vaig llençar darrere del llit. Vaig sentir una por terrible. Va ser com si em caigués una galleda d’aigua gelada. Vaig fer selectivitat i vaig entrar a la universitat per començar el grau en infermeria. I estant de pràctiques a l’hospital, vaig descobrir que, per molt que jo volgués fugir de Déu i donar prioritat als meus plans, la felicitat veritable depèn només de seguir-lo a Ell. Portar Déu als malalts em va obrir els ulls per poder dir-li que sí. Quan ho vaig dir als meus amics tots es van alegrar molt. Als meus pares els va costar comprendre-ho, però ho van entendre i avui estan molt contents de tenir un fill escollit per a aquesta vida. Vaig acabar la carrera d’infermeria i, a l’any següent, vaig entrar al seminari diocesà de la ciutat de Sevilla. Ja han passat tres anys, i puc assegurar que no em penedeixo de res. En aquests tres anys he descobert com de feliç hom pot arribar a ser posant-se en les mans de Déu. Sóc infermer i, aviat, també sacerdot.

Alejandro Morillo Carmona

Seminarista del Seminari Metropolità de Sevilla