Sóc Pepe González, salesià, i estic actualment en la comunitat de Jaén.  

Com vas descobrir la teva vocació pels últims? Hauria de remuntar-me, en primer lloc, a la lectura i a la meditació de l’Evangeli sobre l’acostament d’un Jesús que fa una opció directa pels més pobres i els més exclosos. Arran d’aquí va anar entrant dins de mi aquesta inquietud i aquest desig. Després, per descomptat, conèixer la figura de Don Bosco i l’estil, on per a ell els predilectes eren els més pobres. I per descomptat, el coneixement i la vida dins de la Congregació Salesiana. Record que quan estava en el Trienni l’inspector parlant amb mi em va dir: “el dia que no et molesti l’olor als pobres aquest dia pots dir que ja ets salesià”. Això se’m va quedar molt gravat i he intentat tractar d’acostar-me el més possible als més pobres i estar sempre pròxim tractant de ser quelcom i algú per a tots ells.  

Com vius el carisma de Don Bosco en el teu dia a dia? Tracto de ser jo amb la missió que els superiors m’encomanen; tractar de viure-la, no d’una manera forçada o superficial, sinó tractant de ser resposta a quelcom que jo visc interiorment. Que no sigui alguna cosa que es queda en una activitat que realitzo sinó que respongui més aviat a uns sentiments i a una vivència interna que tracto d’experimentar i de posar en pràctica tenint sempre com a objectiu com ajudar i com ser útil per a uns altres  

Com està responent la Fundació Don Bosco als joves? La Fundació és un somni que s’ha fet realitat. He tingut la sort de viure-la i conèixer-la des d’un principi. He anat veient com la Fundació ha anat fent passos de forma valenta, tot donant respostes a tantes necessitats que han anat sorgint. Allò de bo que té la Fundació no és que hagi creat coses, sinó donar resposta a quelcom que ja existia, a una problemàtica que s’anava presentant. La Fundació ha anat fent-li front a aquests problemes, a aquestes necessitats, creant projectes expressament per a donar resposta a aquestes.  

Com animaries a un jove a bolcar-se des del social en la seva realitat local? Ho faria a través de dos punts que crec que són molt necessaris a hores d’ara. En primer lloc, des del compromís desinteressat i constant, bé a través d’un voluntariat o bé tractant d’acostar-se; de viure experiències. Crec que viure una experiència amb els més exclosos marca la persona, marca fins a tal punt que li orienta i projecta la seva vida, la seva apetència i les seves necessitats cap a una cosa tan concreta com el ser útils per a uns altres. Fins i tot a l’hora de triar una carrera que respongui una vocació, que no sigui simplement per alguna cosa que ho fa tothom o per alguna cosa que té una remuneració econòmica, sinó que més aviat sigui de tipus vocacional. Que la vocació i la necessitat sorgeixi i vingui des de la proximitat a un Déu que va enviar al seu Fill al món per a donar resposta als més joves.  

Explica’ns la teva experiència en el Centre Penitenciari de Jaén? En realitat, el meu treball a la presó com a capellà ha estat una grandíssima benedicció de Déu. Vocacionalment ha suposat moltíssim per a mi. El poder ser portador de la Misericòrdia i del perdó de Déu a gent que la societat condemna, perquè han comès un delicte, i és normal que judicialment i humanament hagin de respondre, però això no lleva que ells, d’altra banda, puguin experimentar que el Déu de la misericòrdia és capaç de perdonar i de dir-los: “Ànim, els teus pecats estan perdonats. Vés-te’n i no ho facis més”. Després, també destaca per la necessitat tan gran que tenen aquestes criatures de parlar amb algú, que algú els hi escolti, que els tracti com a persones, no com a presos, no com a condemnats. Quan hi vaig vull oblidar que estic en la presó i quan m’hi trobo amb un intern tracte de veure´l com a una persona, a un jove al qual jo m’acosto per a dir-li una bona paraula o simplement per a escoltar. En la presó moltes vegades és més necessari saber sentir que saber parlar perquè del que més necessitat tenen és de trobar a algú que sigui capaç d’escoltar-los. A nivell salesià per a mi ha estat un descobriment i m’ha servit per a entendre molt bé el perquè Don Bosco, quan van visitar la presó, va prendre aquesta opció de treballar perquè aquests joves que estan aquí no tornin a entrar i els que estan al carrer no entrin més.  

Què ha suposat per a tu aquest lema de “Primer, els últims”? Quan em vaig assabentar del lema d’aquest any i l’objectiu que ens proposàvem a nivell inspectorial va ser una alegria i una satisfacció molt gran. Fa 25 anys vam començar amb el campament “Els primers” que va sorgir perquè teníem xavals en els camps de treball en les nostres pròpies cases que no encaixaven en cap campament. Ells no s’adaptaven fàcilment a l’ambient perquè creaven mal ambient o distorsionaven el que era la dinàmica pròpia del campament. Llavors amb el coordinador de Pastoral d’alehores, el salesià Paco Mármol, vam fer una reflexió de per què aquesta gent no podia tenir un campament i uns dies de vacances. Així va sorgir el campament de “Els primers”, pensant un eslògan amb el qual es feien cartells i improvisant es va venir al cap: “Per a molts som molestos, per a Déu els primers”. Jo crec que Déu ens ho va manar perquè gràcies a aquest eslògan s’ha fet molt de bé a tants xavals que s’han sentit els predilectes de Déu i no els que molesten la gent. Crec que per a mi ha estat una satisfacció veure l’eslògan de la campanya pastoral d’aquest any en la inspectoria.    

Grabación Luis Fernando Medina – Fundación Don Bosco.