Bryan va néixer el 2 de setembre de 1979, a Guatemala, una bella terra americana, d’abundant vegetació, clima càlid, i amb una rica i variada cultura.

Des de petit va sentir la crida del Senyor, però no va trobar cap model vocacional amb què identificar-se. Com ell mateix diu: “De petit somiava ser sacerdot. Però vaig conèixer només dos tipus extrems: l’ultra piadós i el rondinaire. No m’hi vaig sentir identificat”. Als 19 anys es va trobar amb els missioners redemptoristes. Va posar la seva mirada en un d’ells que el va interpel·lar profundament, i en ell va descobrir amb força el que el Senyor li estava demanant. Bryan ho explica d’aquesta manera: “Als 19 anys vaig conèixer un missioner redemptorista: parlava de Déu en el nostre llenguatge, explicava acudits, era rialler i proper. Va haver-hi “clic” immediat. Així sí volia ser sacerdot. Vaig ingressar a la Congregació el 2000 i vaig ser ordenat sacerdot el 2010.”

A Bryan li agrada molt fer pastoral a les xarxes socials, pintar, llegir i escriure. Parla de Déu a Twitter (@el_padrecito), comparteix imatges a Instagram (@ el_padrecito1) i de tant en tant també algun meme. Es troba a Madrid fent estudis de postgrau en teologia moral i pastoral familiar. Està content amb la seva vocació. Considera que és un regal que Déu li ha donat. Viu feliç.

ViS: Bryan, ¿qui són els redemptoristes i quina missió tenen a l’Església actual?

B: Som una família missionera al voltant del món: religiosos, laics i sacerdots. La Congregació va ser fundada el 1732 per Sant Alfons Maria de Liguori i estem en gairebé vuitanta països. La teologia moral i les missions són part del nostre carisma, així com l’evangelització. El redemptorista comparteix l’abundant salvació de Jesús.

ViS: Explica’ns amb més precisió com va ser el teu descobriment vocacional. ¿Quins van ser els signes de la crida que es van fer presents en la teva vida?

B: Encara que de petit somiava ser sacerdot, vaig posar-hi diferents resistències sent adolescent. Vaig estudiar un parell d’anys d’arquitectura a Guatemala, tenia molts plans fets. Respondre a la vocació significava deixar diversos somnis. Però és com quan t’enamores: el cor sap que vas per bon camí, i, tot i que tens por, estàs disposat a llançar-te. I així va ser. Alguns no hi apostaven. Crec que els comprenc: tenia el cabell llarg, els pantalons trencats i la camisa sempre per fora. No obstant això, Jesús sí va apostar per mi. I soc aquí, amb la seva gràcia.

ViS: ¿Quin paper ha jugat la teva família en el teu descobriment vocacional? I els teus amics, ¿què van pensar? ¿Van influir en tu?

B: Penso que la família ho sospitava. Va ser més difícil per a la meva mare. Sentia que “Déu li treia un fill”. Passat el temps es va adonar que guanyava molts fills més. La meva família s’ha fet molt més gran. El meu pare va tenir menys dificultat. Sempre es va sentir orgullós de tenir un fill sacerdot. Els meus amics pensaven que per a les “coses d’Església” era millor una persona més seriosa, més formal… Ells coneixien les meves ocurrències i bogeries. El que no sabien és que Déu també se serveix d’algunes bogeries per compartir l’Evangeli i que de vegades contracta certes “espècies diferents” a les que estem acostumats.

ViS: ¿Has tingut alguna dificultat en el teu procés vocacional? ¿Com l’has superat?

B: Em sento feliç com a missioner redemptorista. En aquesta felicitat incloc els capítols de dolor, com la mort dels meus dos pares. Crec que les crisis són les grans càtedres de la vida i aquí es forja la nostra fe i la nostra esperança. Quan treballava amb els seminaristes dèiem: “el que avui ens fa patir, demà ens fa riure”. Molt s’aconsegueix de la mà de Déu, mai sol. Aprendre a demanar ajuda és encara avui un repte per a mi. Segueixo sent pelegrí, sempre en procés de formació.

ViS: ¿Com veus la realitat dels joves avui? ¿què és el millor que tenen els joves?

B: La passió que irradien és del millor que tenen. Aquestes ganes de canviar el món, de somiar alt. Tenen temptacions: tots les tenim! Un dels reptes més grans és aprendre a veure com és de cool el servei als altres, l’entrega generosa. Rebre el somriure i l’afecte d’algú a qui has ajudat és una cosa que no donen mil likes. Trobar la brúixola de la fe i compartir el viatge amb altres (igual o més bojos que tu) és genial. A l’Església necessitem influencers que comparteixin llavor de bones notícies. Aquí hi ha molt espai per als joves avui.

ViS: ¿Què és el que més admires del fundador, Sant Alfons Maria de Liguori?

B: Alfons va ser un home inquiet, que es va sentir instrument de Déu per fer molt de bé. Va fer moltes renúncies: va deixar l’advocacia, l’aristocràcia, l’herència, etc. Però va saber compartir els seus múltiples talents per ajudar els altres. M’encanta d’ell que en qüestions de fe va saber fer senzill el que altres presentaven difícil. S’explica que una vegada va silenciar un missioner perquè la seva predicació era incomprensible per a la gent senzilla. És un gran que sap fer-se petit.

ViS: A un noi o noia que s’estigués plantejant la seva vocació, ¿què li diries?

B: Que no deixi que la por el paralitzi. Que es deixi guiar pel cor, escoltant la crida de Jesús. Que mentre ho està discernint, ho comparteixi només amb persones sàvies. Que demani molt a Déu per poder respondre-li amb generositat, que no deixi de pregar. Que no s’espanti de les renúncies: són petits sacrificis avui que demà donen molt de fruit. Molts sants, com Sant Alfons i Sant Joan Bosco, també recomanen demanar l’ajuda de la nostra Mare Maria. No defrauda a qui s’acull a la seva protecció. Finalment: que no esperi que tots el comprenguin. Aquesta bogeria no sempre es comprèn a la primera. Déu va obrint camí després.