Per: Jorge Juan reyes

Va néixer a Madrid, on no hay playa (com diu la cançó), però on es pot gaudir de la muntanya, de la gran ciutat, o del passeig, l’11 d’agost de 1993, en el si d’una família cristiana (tota la seva família pertany al Camí Neocatecumenal). Va fer el grau de magisteri. Aficionada a l’esport, sobretot al futbol, molt de l’Atleti, a la música, i a passar temps amb els seus amics.

Quan va entrar al noviciat, va tenir diversos incidents: en els primers dies, cada vegada que li tocava llegir en les celebracions i pujava a l’ambó, topava amb el primer banc, provocant sempre el riure silenciós de les germanes que es trobaven en aquell lloc. Després, passat els primers mesos, va superar allò.

Sara viu ara a Granada i estudia teologia a la Facultat de Teologia dels jesuïtes, al costat d’altres companys religiosos, religioses, i laics. Es troba feliç i dóna gràcies a Déu pel regal de la seva vocació.

ViS: Sara, qui són las religioses de la Pureza de María a l’Església?

M: Som una congregació de germanes que tenim com a vocació ser mestres i mares. Tenim escoles i residències universitàries a Europa, Amèrica i Àfrica; a més d’alguns hospitals en aquest últim continent. Per a nosaltres és molt important també l’esperit de família, l’educació, tant de coneixements com del cor, espiritual, ser persones, i cristians. En definitiva, el Senyor i el proïsme, són més importants que la resta.

ViS: Com vas arribar a descobrir la teva vocació? ¿Quins van ser els signes que et van ajudar a descobrir que Déu et cridava a aquesta vida?

M: El meu descobriment ha tingut molts pics. Des que era a l’ESO començava a descobrir algunes inquietuds. No obstant això, la vida adolescent i diferents moments em van anar marcant, i van fer que m’oblidés del tema i que preferís viure la vida “boja” de qualsevol adolescent. Al col·legi veia les germanes cada dia, a la parròquia es parlava del tema vocacional, però fins que no vaig experimentar en la meva pròpia carn que, tot i no ser fàcil ni ideal, tot i tenir altres mil opcions… Déu em seguia cridant per aquí, no em vaig quedar tranquil·la. Vaig intentar convèncer-me que no era el meu camí, i el Senyor em va acabar convencent a mi.

ViS: Quin paper ha jugat la teva família en el teu procés vocacional?

M: La meva família hi ha jugat un paper fonamental. Els meus pares m’han educat en la fe, en la importància de Déu en les nostres vides. Els meus germans m’han ensenyat que no visc sola, va ser “la primera comunitat”. Els meus pares ens van ensenyar a perdonar, a acceptar les coses que no enteníem i a adonar-nos que la família és la nostra base i no podem només mirar-nos a nosaltres mateixos.

ViS: L’opció vocacional que has fet, ¿què ha aportat a la teva persona?

M: La meva persona no està del tot formada, però sí que em fa ser més lliure. M’ha donat pau interior. Encara que visqui moments durs, la pau que tinc dins meu, de saber que és aquí on em vol el Senyor, és el que em fa quedar-me i seguir, esperar i confiar en la mesura que pugui. També m’ha ajudat a valorar més la meva família, la parròquia on era i la Congregació a la qual pertanyo. He descobert que per a Déu no hi ha res impossible.

ViS: T’has trobat amb alguna dificultat en el teu camí vocacional? ¿Com les has superat?

M: És clar, moltes. Des d’abans d’entrar, he anat tenint moltes dificultats, cada vegada noves. Unes eren amb esdeveniments que anaven passant, altres eren de la pròpia lluita amb mi mateixa. Sense ajuda de Déu, no ho hauria superat. El que m’ha ajudat és no deixar l’oració cap dia perquè això et va sostenint. Cada moment difícil ara és un punt fort on puc agafar-me i saber que si sóc aquí és perquè Déu em vol aquí.

ViS: A un noi o a una noia que s’estigués plantejant la seva opció vocacional, ¿què li diries?

M: Le diría que no intente hacer cálculos, que no razone, que Dios no va de eso. Que pruebe y compruebe, que se quede seguro antes de entrar, pero que si Dios le llama que diga que sí. Con la cabeza no tiene sentido, pero fíate porque Dios te va a ir dando lo que vayas a ir necesitando. No todo es fácil, pero no lo es en ningún lado, y la paz de estar viviendo lo que estás llamado a vivir, no te la quita nadie.

Li diria que no intenti fer càlculs, que no raoni, que Déu no va d’això. Que provi i comprovi, que es quedi segur abans d’entrar, però que si Déu el crida, que digui que sí. Amb el cap no té sentit, però confia, perquè Déu t’anirà donant el que vagis necessitant. No tot és fàcil, però no ho és enlloc, i la pau d’estar vivint el que estàs cridat a viure, no te la treu ningú.