VIVIR A FONDO | CICLO A – XXXIII DOMINGO DE TIEMPO ORDINARIO

14 noviembre 2023

Mt 25,14-30

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home que se n’anava a fora del país cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc milions, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà. [El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.] Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions, portà també els cinc que havia guanyat i digué: «Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyats cinc més.» [L’amo li va dir: «Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.» Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: «Senyor, m’havíeu confiat dos milions i n’he guanyats dos més.» L’amo li va dir: «Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.» Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: «Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre.» L’amo li contestà: «Ets un administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca.» Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».]

Avui, Jesús ens narra una altra paràbola del judici, la paràbola dels talents. Déu, ens ha lliurat unes possibilitats -més petites o més grans- de desenvolupament en totes les dimensions de la nostra persona. No importa si un té molt o poc, l’important és que s’ha de treure rendiment del que hem rebut, s’ha de fer “fructificar”. L’home de la nostra paràbola que amaga el seu talent per por de l’amo, no ha sabut arriscar-se, només ha buscat la seva seguretat. Potser el nucli de la paràbola és aquest: hem de tenir la concepció d’un Déu que ens motiva a sortir de nosaltres mateixos, que ens encoratja a arriscar-nos pel Regne de Déu, a esforçar-nos per transformar el món, a ser creatius i no pas conservadors. Però la paràbola no exclou que els talents que Déu ens ha donat no són només les nostres possibilitats, sinó també les nostres limitacions. El que som i el que tenim, és el material amb el qual Déu vol fer de nosaltres quelcom nou. La frase «perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà fins a vessar” només es pot entendre a nivell d’amor i de generositat. Si corresponem als dons de Déu tot confiant en el seu ajut, aleshores experimentarem que és Ell qui dóna l’increment.

Cerco el meu benestar, la meva seguretat, la meva tranquil·litat evitant qualsevol problema? O bé vaig assumint riscos perquè la meva vida no sigui estèril, petita i sense horitzons?
Estic disposat a respondre a les expectatives que Déu té posades en mi? O bé em fa por arriscar-me?
Visc una fe enterrada sota el conformisme o bé la visc compromès, tot i que això em pugui complicar la vida?

Entra en el goig del teu Senyor

Aquí tens els teus servents,
aquí tens les teves serventes, Senyor.
Al capdavall, voldríem haver-te estat útils.
Desitgem complir la nostra missió
-cadascú la que té, allà on l’has posat-,
de la millor manera possible…
més ben dit, tan bé com sapiguem.

Sabem que valores sobretot l’actitud,
el que hi aportem de part nostra,
l’esforç i el risc, encara que no tinguin èxit.
No importa la categoria o el volum de la feina,
ja que tot talent, gran o petit, és do teu:
capital, temps, aptitud, capacitats.

Som servents que no mereixem recompensa:
gràcies que tresquem, com és el nostre deure.
Treballant pel teu Regne, no té sentit jubilar-se.

Però tu, Senyor, passaràs comptes.
I ets tan bo, si no som dolents i ganduls,
que el premi serà estar amb tu, per sempre,
jubilant d’alegria.

Jesús ens convida a assumir tots els riscos de l’evangeli posant la fe en ell. Ens mostra que “val la pena arriscar”. Aquesta cançó d’Àngels Medrano també ens empeny a arriscar-nos en la nostra vida.

ARRISCA’T

Pots escollir les veus que t’acompanyen.
També pots ser, fresca claror dins la foscor i així ser fi.
Ser tot, ser nou.
És cosa teva que comenci el dia.
També ho és,
que no t’empassi la buidor i la son.
Pots dir que sí…que no
Però sobretot arrisca’t. Arrisca’t.
No valdràs res , sinó.
Tu ets la juguesca i si no arrisques,
no hi ha joc.

Pots engreixar la teva fantasia.
Menja’t la por.
Que només vol fer-te un forat corcat al cor.
Viu, somia.
Beu-te d’un glop l’amor i l’alegria.
Fes-te de nou
Sigues ficció, camina amb mi per l’horitzó. Nit i dia.

Lletra i música: Àngels Medrano